diumenge, de maig 07, 2006

Un pròleg de Sergio Pitol

Fa unes setmanes Sergio Pitol recollia a Madrid el Premi Cervantes, el més prestigiós en llengua castellana. El guardó, instaurat el 1974, el concedeix el Ministeri de Cultura espanyol i els candidats són proposats per la Real Academia Española, les Acadèmies dels països hispans i els premiats en anys anteriors.

Casualment per aquelles dates estava llegint Las puertas del paraíso, de Jerzy Andrzejewski, traduït i magníficament prologat precisament per Pitol.

Només amb la trentena de pàgines del pròleg ens podem fer una idea de la talla intel·lectual de Pitol i del lloc que la literatura ocupa en la seva vida. En ell Pitol remet al lector als antecedents més directes de l'obra, com La cruzada de los niños de Marcel Schwob, però també a referents estilístics més obscurs, com el poema narratiu The Ring and the Book de Robert Browning, citat per Borges.

El coneixement de Pitol de la realitat literària polonesa d'aquells anys no és fruit només d'una freda erudició, sinó també de la vivència: entre el 1963 i el 1966 Pitol va residir a Varsòvia, exercint com a agregat cultural de Mèxic. La seva carrera de diplomàtic s'enriquiria també a França, Hongria, la Unió Soviètica i Txecoslovàquia. Pitol ens relata la vida cultural d'aquella Varsòvia del «desglaç» produït després del famós XXè Congrès del Partit Comunista Soviètic, en el que Nikita Khruščov denuncià els crims de Stalin i el «culte a la personalitat». La ciutat bullia per la minsa llibertat atorgada, i la recuperació d'obres prohibides anys abans i la representació del repertori teatral avantguardista de preguerra estaven a l'ordre del dia. Pitol ens exposa la controvertida percepció de l'escriptor al seu país (venerat pels contestataris, abominat pels dogmàtics) i ens introdueix en la seva relació amb Andrzejewski i les inoblidables tertúlies a l'hotel Bristol. El perfil traçat no és un panegíric: si bé no oculta el talent i el coratge del polonès, tampoc no nega la seva supèrbia i el menysteniment per molts dels seus col·legues. Pitol també es fa ressò de les dures crítiques que Czeslaw Milosz va escriure sobre Andrzejewski des de l'exili a El pensamiento cautivo, contextualitzant-les.

Finalment, Pitol ens ofereix algunes claus interpretatives de la novel·la. I és que, a més, Las puertas del paraíso és un text molt complex, amb una forta càrrega simbòlica, en el que els monòlegs dels protagonistes s'entrellacen i que es composa únicament de dues frases: la primera consta de cent-deu pàgines i la segona només de cinc paraules. Com us podeu imaginar, tot un desafiament per un traductor. La seva versió, realitzada el 1965 i contrastada amb el propi autor, va ser mereixedora de molts elogis, fins el punt que Witold Gombrowicz, en llegir-la, li va demanar que s'encarregués de la traducció del seu Diario argentino. L'impacte de la seva experiència a Polònia i de l'obra d'Andrzejewski pot mesurar-se amb l'espai que li dedica Pitol en la seva autobiogràfica El arte de la fuga, on reprodueix íntegrament aquest pròleg.

«Traduje hace treinta años este libro enigmático cuyo centro parece variar a cada momento. Temía que hubiese envejecido. No fue así; su hálito poético ha resistido perfectamente al tiempo, y su sentido, a pesar de lo explícitas que parecen las confesiones, me parece ahora aún más enigmático.»

De vegades només calen unes engrunes per palesar la grandesa d'un literat. Sergio Pitol és un d'aquests casos.