...I (pseudo) periodisme de totes les èpoques

Com a contrast, valguin una pregunta i una resposta:

P. ¿Estar siempre con el Gobierno de turno es símbolo de extrema habilidad?
R. Es un síntoma de intuición, y también de sentido común. La gente ha votado por una determinada llamemos situación política, pensamientos, tendencias. Por lo tanto, La Vanguardia tiene que amoldarse.

[Entrevista concedida per Javier de Godó, president editor de La Vanguardia, al diari El País el 23 d'abril de 2006, amb motiu del 125è aniversari de la fundació del rotatiu barceloní]

Tota una declaració de principis, i una puntada de peu a tot el que significa veritablement el periodisme.

Però no ens alarmem, que això ve de lluny: «La Vanguardia parlarà clar l'endemà de les eleccions», escrivia sarcàsticament Eugeni Xammar (sota el pseudònim de Peer Gynt) al setmanari satíric El Be Negre el 12 de febrer de 1936.

I sí, sense cap rubor, La Vanguardia, apostrofada «Diario al servicio de la democracia» (i, és just reconèixer-ho, controlada pel govern Negrín) passava d'obrir l'edició del 25 de gener de 1939 amb «El Llobregat puede ser el Manzanares de Barcelona. Las tropas españolas contienen con heroísmo los intensísimos ataques de las divisiones italofacciosas» a fer-ho, dos dies després (amb la propietat restituïda als Godó), amb «Barcelona para la España invicta de Franco», tot subtitulant la capçalera amb l'infame «diario al servicio de España y del Generalísimo Franco».

Cent vint-i-cinc anys emmotllant-se, ves quin orgull.