L'estrena de La consagració de la primavera

El 29 de maig de 1913 tingué lloc al Théâtre des Champs-Elyseés de París un dels esdeveniments musicals més polèmics de la història: l'estrena de La consagració de la primavera (Le Sacre du Printemps), d'Igor Stravinsky.

L'empresari Serge Diaghilev, que dirigia els Ballets Russes, encarregà a Stravinsky un nou ballet. Mentre Stravinsky treballava en Petrushka, va tenir la inspiració de crear una obra basada en un arcaic ritus pagà: la convocació del déu de la primavera per part d'una donzella mitjançant una dança frenètica, fins la mort, mentre és observada per un consell de savis ancians de la tribu. El compositor va consultar la idea amb el seu amic Nikolai Roerich, especialista en temes de paganisme, que es convertí en el seu col·laborador. La coreografia fou encarregada a Vaslav Nijinsky, la gran estrella dels Ballets Russes.

Musicalment, La consagració de la primavera mostra una clara evolució en el llenguatge musical d'Stravinsky. Mentre que l'Ocell de foc (1910) estava fortament influenciat per Rimsky-Korsakov –mestre d'Stravinsky– i Petrushka (1912) feia un fort èmfasi en la bitonalitat, La consagració (1911-1913) està caracteritzada, pel contrari, per una salvatge dissonància polifònica. Tot cercant recrear la fascinació primitiva de l'home davant les forces de la naturalesa, el compositor explora tots els recursos instrumentals i acústics al seu abast: violentes percussions, agressius vents tocant al límit de les seves possibilitats expressives, dissonàncies, rítmica sincopada i irregular, canvis constants de mètrica, politons, ostinattos...

Tant Stravinsky com Nijinsky eren ja famosos en aquell moment, així que l'exigent públic parisenc els acollí amb expectació. Pierre Monteux, que dirigia l'orquestra, aparegué, saludà i només rebé uns tebis aplaudiments com a resposta. La peça és dissonant des dels primers acords, i l'audiència –acostumada al delicat repertori romàntic– intuí de seguida que allò no era el que esperaven. La coreografia també els resultà intolerable: els moviments corporals dels ballarins mostraven un caràcter primitiu que trencava amb la concepció de la dança clàssica: es movien amb els peus torts, cap endins, es duien les mans a les mandíbules i ballaven, lleugers de roba, amb una actitud furibunda, percebuda per molts com indecorosa. Romola Nijinsky, l'esposa del coreògraf, ens narra el que esdevingué:

«Creía yo que el público se agitaría mucho, pero nadie había previsto lo que iba a acontecer. Los primeros compases de la apertura fueron escuchados entre murmullos y, rápidamente, la asistencia empezó a conducirse no como se podía esperar del público siempre tan digno de París. [...] La agitación y los gritos llegaron a su paroxismo. La gente silbaba, insultaba a los bailarines y al compositor, entre gritos y carcajadas. Pierre Monteux lanzaba desesperadas miradas a Diaghilev, el cual, sentado al lado de Astruc, el encargado del teatro, le hacía signos para que continuara tocando. Astruc, en medio de tan tremendo escándalo, dio orden de que encendieran las luces. Una dama magníficamente vestida se irguió en su palco de platea y asestó una sonora bofetada al joven del palco vecino. Su séquito se levantó precipitadamente, cambiándose tarjetas. Aquel incidente fue seguido de un lance de honor. Otra dama de la alta sociedad escupió en la cara a uno de los que protestaban. La princesa de P. abandonó su palco declarando: "Tengo sesenta años y por primera vez en mi vida alguien se ha atrevido a burlarse de mí". En el mismo instante, Diaghilev se levantó, lívido, y gritó: "Por favor, dejen acabar el espectáculo".»

Partidaris i detractors es dividiren en un violent enfrontament que feia inaudible la música. Nijinsky cridava números als ballarins, que s'esforçaven en seguir el marcatge après més que la pròpia composició. Camille Saint-Saëns, patriarca de la música parisenca, cridava consignes contra el que escoltava, i finalment s'aixecà i marxà. El seu rebuig era el de l'establishment musical.

El propi Stravinsky, en les seves converses amb Robert Craft, relata les seves impressions sobre la première:

«I was sitting in the fourth or fifth row on the right and the image of Monteux's back is more vivid in my mind today than the picture of the stage. He stood there apparently impervious and as nerveless as a crocodile. It is still almost incredible to me that he actually brought the orchestra through to the end. I left my seat when the heavy noises began –light noise had started from the very beginning– and went backstage behind Nijinsky in the right wing. Nijinsky stood on a chair, just out of view of the audience, shouting numbers to the dancers. I wondered what on earth these numbers had to do with the music, for there are no "thirteens" and "seventeens" in the metrical scheme of the score. From what I heard of the musical performance it was not bad. Sixteen full rehearsals had given the orchestra at least some security. After the "performance" we were excited, angry, disgusted, and... happy. I went with Diaghilev and Nijinsky to a restaurant. So far from weeping and reciting Pushkin in the Bois de Boulogne as the legend is, Diaghilev's only comment was "Exactly what I wanted." He certainly looked contented. No one could have been quicker to understand the publicity value, and he immediately understood the good thing that had happened in that respect. Quite probably he had already thought about the possibility of such a scandal when I first played him the score, months before, in the east corner ground room of the Grand Hotel in Venice.»

Igor Stravinsky és avui dia un dels cims de la música del segle XX, i La consagració de la primavera forma part del repertori habitual de les orquestres simfòniques en tots els auditoris del món.

Stravinsky interpretant la Consagració mentre els ballarins de Nijinsky es multipliquen en progressió geomètrica (caricatura de Jean Cocteau, 1913)