El cero y el infinito (II)
A El cero y el infinito es mostren els processos de destrucció de la personalitat i d'enviliment de les víctimes de la barbàrie estalinista, i és alhora un document autobiogràfic sobre la ruptura personal de Koestler amb els principis comunistes. Els interrogatoris a Rubachof es basen en l'aplicació estricta, freda i impersonal d'una sofisticada lògica construïda sobre els principis del materialisme dialèctic, que pretenen conduir-lo a la confessió d'uns crims que no ha comès; en termes històrics, Koestler intenta respondre la pregunta de per què acceptaren els acusats dels Processos de Moscú autoinculpar-se d'uns crims horribles dels que eren innocents. Koestler ens presenta al vell bolxevic prestant el darrer servei al Partit amenaçat, capitulant davant la convicció de que la Història és irreversible i que el militant ha de sotmetre's al Destí del que no és més que un simple instrument.
En el llibre apareix obertament la clau del pensament comunista, o més concretament, la del socialisme autodenominat científic: la certesa d'haver descobert les lleis que regeixen la Història i conseqüentment, d'estar en possessió de la veritat absoluta i de la infal·libilitat en el judici. Amb aquests axiomes i amb l'edifici lògic que se'n deriva, qualsevol argumentació de caire moral o simplement humanitari queda esclafada per complet.
«Pero, ¿cómo se puede decidir en el presente lo que será la verdad en el porvenir? Nosotros estamos haciendo de profetas sin tener don profético. Hemos reemplazado la visión por la deducción lógica; pero aunque todos partimos del mismo punto, hemos llegado a resultados diferentes. Una prueba refuta a otra, y, a fin de cuentas, hemos tenido que recurrir a la fe, una fe axiomática en la exactitud de nuestros propios razonamientos. Éste es el punto decisivo. Hemos arrojado todo nuestro lastre por la borda: una sola ancla nos retiene: la fe.»
Sota aquest prisma es pot criticar obertament la democràcia liberal i els principis que la fonamenten per estar simplement oposats a la veritat, i es pot justificar qualsevol aberració en nom d'aquesta mateixa veritat. El principi de que «la fi justifica els mitjans» és capital, ja que inspira totes les actuacions de la direcció del Partit. En uns diàlegs d'un cinisme esfereïdor, els personatges justifiquen obertament tots els crims que cometen com a mals necessaris en aquesta etapa transitòria que culminarà amb l'abolició de totes les injustícies i l'adveniment d'un paradís terrenal mai imaginat. Ivanof ho retrata amb claredat:
«Satanás está delgado y ascético; es un fanático de la lógica. Lee a Maquiavelo, a Ignacio de Loyola, a Hegel y a Marx; su implacable frialdad hacia el género humano desemboca en una especie de piedad matemática. Está condenado a hacer siempre lo que más le repugna: a transformarse en carnicero para acabar con las matanzas, a sacrificar ovejas para que ya nunca más vuelvan a sacrificar ovejas, a tratar al pueblo a latigazos a fin de que éste aprenda a no dejarse fustigar, a deshacerse de todo escrúpulo humano en nombre de los escrúpulos superiores, a atraerse el odio de la humanidad por amor a ella, su amor abstracto y geométrico.»
El principal enemic de la doctrina revolucionària no són els principis dels oponents polítics, que poden ser fàcilment rebatuts des de la perversa lògica dialèctica, sinó els escrúpols morals que puguin sorgir de les pròpies files de dirigents del Partit, la ressolució dels quals no pot flaquejar mai. Qualsevol mínim dubte en les premises sobre les que es fonamenta l'edifici lògic o en el fet que els mitjans emprats puguin ser útils per als objectius perseguits és potencialment molt perillós i ha de ser arrencat de socarrel. Com planteja Ivanof a Rubachof en un dels interrogatoris:
«La mayor tentación para los hombres como nosotros es renunciar a la violencia, arrepentirse, ponerse en paz con uno mismo. La mayor parte de los grandes revolucionarios han sucumbido a esta tentación, de Espartaco y Danton hasta Dostoyewski, y representan la forma clásica de traición a una Idea. Las tentaciones de Dios siempre han sido más peligrosas para la Humanidad que las de Satanás. […] Vendernos a nuestra conciencia es abandonar la Humanidad.»
En aquest ordre de coses, doncs, Stalin representa la suprema encarnació del revolucionari ideal: una persona que creu cegament en ella mateixa i en els principis que defensa, i conseqüent amb ells, no s'atura davant res per aconseguir els seus objectius. La història ens ha documentat sobradament quant subratllades han d'estar les paraules cegament i davant res de la frase anterior. La mentida com a instrument polític, un dels llegats de la filosofia de Maquiavel, arriba a les fites més altes en la història del socialisme.
En el llibre apareix obertament la clau del pensament comunista, o més concretament, la del socialisme autodenominat científic: la certesa d'haver descobert les lleis que regeixen la Història i conseqüentment, d'estar en possessió de la veritat absoluta i de la infal·libilitat en el judici. Amb aquests axiomes i amb l'edifici lògic que se'n deriva, qualsevol argumentació de caire moral o simplement humanitari queda esclafada per complet.
«Pero, ¿cómo se puede decidir en el presente lo que será la verdad en el porvenir? Nosotros estamos haciendo de profetas sin tener don profético. Hemos reemplazado la visión por la deducción lógica; pero aunque todos partimos del mismo punto, hemos llegado a resultados diferentes. Una prueba refuta a otra, y, a fin de cuentas, hemos tenido que recurrir a la fe, una fe axiomática en la exactitud de nuestros propios razonamientos. Éste es el punto decisivo. Hemos arrojado todo nuestro lastre por la borda: una sola ancla nos retiene: la fe.»
Sota aquest prisma es pot criticar obertament la democràcia liberal i els principis que la fonamenten per estar simplement oposats a la veritat, i es pot justificar qualsevol aberració en nom d'aquesta mateixa veritat. El principi de que «la fi justifica els mitjans» és capital, ja que inspira totes les actuacions de la direcció del Partit. En uns diàlegs d'un cinisme esfereïdor, els personatges justifiquen obertament tots els crims que cometen com a mals necessaris en aquesta etapa transitòria que culminarà amb l'abolició de totes les injustícies i l'adveniment d'un paradís terrenal mai imaginat. Ivanof ho retrata amb claredat:
«Satanás está delgado y ascético; es un fanático de la lógica. Lee a Maquiavelo, a Ignacio de Loyola, a Hegel y a Marx; su implacable frialdad hacia el género humano desemboca en una especie de piedad matemática. Está condenado a hacer siempre lo que más le repugna: a transformarse en carnicero para acabar con las matanzas, a sacrificar ovejas para que ya nunca más vuelvan a sacrificar ovejas, a tratar al pueblo a latigazos a fin de que éste aprenda a no dejarse fustigar, a deshacerse de todo escrúpulo humano en nombre de los escrúpulos superiores, a atraerse el odio de la humanidad por amor a ella, su amor abstracto y geométrico.»
El principal enemic de la doctrina revolucionària no són els principis dels oponents polítics, que poden ser fàcilment rebatuts des de la perversa lògica dialèctica, sinó els escrúpols morals que puguin sorgir de les pròpies files de dirigents del Partit, la ressolució dels quals no pot flaquejar mai. Qualsevol mínim dubte en les premises sobre les que es fonamenta l'edifici lògic o en el fet que els mitjans emprats puguin ser útils per als objectius perseguits és potencialment molt perillós i ha de ser arrencat de socarrel. Com planteja Ivanof a Rubachof en un dels interrogatoris:
«La mayor tentación para los hombres como nosotros es renunciar a la violencia, arrepentirse, ponerse en paz con uno mismo. La mayor parte de los grandes revolucionarios han sucumbido a esta tentación, de Espartaco y Danton hasta Dostoyewski, y representan la forma clásica de traición a una Idea. Las tentaciones de Dios siempre han sido más peligrosas para la Humanidad que las de Satanás. […] Vendernos a nuestra conciencia es abandonar la Humanidad.»
En aquest ordre de coses, doncs, Stalin representa la suprema encarnació del revolucionari ideal: una persona que creu cegament en ella mateixa i en els principis que defensa, i conseqüent amb ells, no s'atura davant res per aconseguir els seus objectius. La història ens ha documentat sobradament quant subratllades han d'estar les paraules cegament i davant res de la frase anterior. La mentida com a instrument polític, un dels llegats de la filosofia de Maquiavel, arriba a les fites més altes en la història del socialisme.
(cont.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada