dilluns, d’octubre 30, 2006

Aproximació als Balcans

Les reflexions de Predrag Matvejević al voltant de la convulsa història dels Balcans em deixen encuriosit. Hi ha qui diu que el segle XX fou un segle curt, iniciat el 1914 amb l'assassinat de l'arxiduc Franz Ferdinand, que donaria lloc a la Primera Guerra Mundial, i finalitzat el 1991, amb la guerra de Bòsnia-Herzegovina. Tots dos fets tenen el mateix escenari: Sarajevo. El cercle es tanca.

Admeto la meva ignorància sobre la turbulenta història de la regió, i per intentar aproximar-me a ella, acudeixo a The Palgrave Concise Historical Atlas of the Balkans, dels professors Dennis P. Hupchick i Harold E. Cox. El llibre és molt didàctic i té una orientació eminentment introductòria: en només un centenar de pàgines (la meitat d'elles, mapes polítics) repassa els períodes i esdeveniments històrics més rellevants: l'era bizantina (600-1355), la dominació otomana (1355-1804), el sorgiment dels nacionalismes (1804-1878), la fundació dels estats-nació (1878-1974), els règims comunistes (1944-1991) i clou amb els conflictes de Bòsnia i Kosovo.

En veure la continua mobilitat de les fronteres de la regió, hom s'adona que qualsevol ètnia o nacionalitat pot trobar un període històric que reivindicar, per breu que sigui, per a justificar les ànsies expansionistes. A la vegada també pot trobar tràgics episodis –verdaderes atrocitats– amb els que justificar el seu odi envers qui és percebut com a diferent. S'ha dit mil cops: els Balcans eren el paradigma d'identitat de frontera, de convivència –mai fàcil– entre pobles i religions molt diverses, i la guerra posà en evidència la fragilitat de tot plegat. Quelcom de terrible i que no es percep tan clarament és la destrucció de la comunitat musulmana més occidentalitzada del món (precisament pel contacte plurireligiós al llarg dels segles), la bòsnia, que hagués pogut alçar-se com a exemple en aquests moments de difícil debat sobre la integració. Ja no és possible.

L'altra forma d'acostar-se a la història, amb les pertinents cauteles, és a través de la literatura. La literatura de l'antiga Iugoslàvia que ens arriba traduïda és escassa. A més del Premi Nobel Ivo Andrić (imprescindible El pont sobre el Drina per a copsar els odis ancestrals en forma literària) i alguns altres escriptors ineludibles com Danilo Kiś, Aleksandar Tišma o Milorad Pavić, els editors han apostat per apropar-nos obres testimonials que ens parlessin de l'horror de la guerra: El jardiner de Sarajevo de Milijenko Jergović, Amor Mundi de Dusan Velicković, El diari de Zlata de Zlata Filipović, El diario de Jasmina de Jasmina Tesanović... De literatura de la resta dels països balcànics, millor ni parlar-ne: els autors traduïts es poden comptar amb els dits d'una mà.