dissabte, de novembre 04, 2006

Notes sobre l'evolució ideològica del nacionalisme català

Si bé sovint s'intenta distingir entre un nacionalisme identitari (bo) i un de racial (dolent), el cert és que, atenent a la història, el nacionalisme ha abraçat en cada moment aquelles argumentacions socialment acceptades per a justificar el seu ideari. El nacionalisme català, que fa gala d'un tarannà moderat, integrador i fonamentat en la llengua i la cultura, no és una excepció al respecte, i en els seus orígens sostingué unes idees que avui molts trobaríem repugnants.

La història del nacionalisme català com a moviment polític està documentada de forma molt parcial, i crec que és només el llibre de Joan Lluís Marfany La cultura del catalanisme. El nacionalisme català en els seus inicis (1995) l'únic que proporciona una visió global de l'evolució ideològica sense caure en l'autocomplaença ni amagar els aspectes més sinistres. Encara no l'he llegit, però les ressenyes que he vist em reafirmen en els meus pensaments (valdria la pena examinar també els sis volums de l'obra Panoràmica del Nacionalisme Català de Fèlix Cucurull). Bona part de les dades d'aquest post les he extret d'aquest article, i les he complementades amb altres fonts.

El nacionalisme català arrenca com a ideologia i moviment polític a la Renaixença. Segueix el model d'altres nacionalismes europeus, que provenen del Romanticisme alemany i del concepte de Volksgeist de Herder. El nacionalisme del finals del XIX és eminentment racista, i abunden els estudis etnogràfics i craneològics. A Catalunya, Valentí Almirall (Lo catalanisme, 1886) intentarà posar de manifest les diferències entre el caràcter català i castellà, i a la primera part del llibre emprarà arguments racials. Pompeu Gener intentarà demostrar que existeix una raça catalana d'origen ari diferenciada de la resta de pobles peninsulars, d'arrels semítiques (Heregías [sic] nacionales, 1887). La seva voluntat no és constatar només diferències racials sinó també el caràcter superior dels catalans. A tall d'exemple, el 1905 intentarà demostrar que a Madrid és impossible el desenvolupament científic degut a les seves particulars condicions meteorològiques: la baixa pressió atmosfèrica i la manca d'oxigen, heli i argó a l'atmosfera. Joaquim Casas-Carbó (Estudis d'etnografia catalana, 1891), Joan Bardina (Catalunya i els carlins, 1900) i Joaquim Lluhí i Rissech prosseguiran aquesta tasca de demostrar l'origen ari dels catalans. Una altra fita dins el discurs racial serà la polèmica conferència La raça catalana del doctor Bartomeu Robert el 13 de març de 1899 a l'Ateneu Barcelonès, on presentà els seus resultats sobre mesures craneals, que al seu parer demostraven l'existència de tres races diferents a la península, que es corresponien amb els habitants del litoral mediterrani, de la costa atlàntica i de l'interior. L'expressió «raça catalana» impregnà molts discursos patriòtics de l'època, com el de Lluís Millet a la Junta General de l'Orfeó Català el 21 de gener de 1903.

Els arguments racials es complementaven amb un discurs essencialista, que donava a la terra una importància primordial i un poder determinant sobre el caràcter dels seus habitants. Això es percep a l'obra de Francesc Maspons i Anglasell (Tornant de Ginebra. Impressions sobre la crisi de les llibertats nacionals, 1927), Bonaventura Riera (L'ànima del catalanisme, 1899) i de prohoms com Prat de la Riba (La nacionalitat catalana, 1906). La visió essencialista continua emboscada en la mentalitat dels nacionalistes actuals, i de tant en tant surt a la llum, com en el primer paràgraf del preàmbul de la proposta d'Estatut del Parlament de Catalunya (30 de setembre de 2005).

Estretament lligat amb la percepció d'una diferència racial està el problema demogràfic. Des de principis del segle passat s'adverteix d'una eventual desnaturalització de la raça catalana degut a l'elevada immigració. P. Nubiola (1906), R. Boquet (1916), E. Puig i Sais (El problema de la natalitat a Catalunya. Un perill gravíssim per a la nostra pàtria, 1915), Josep Antoni Vandellós i Roca (Catalunya, poble decadent, 1935; La immigració a Catalunya, 1935) alerten d'aquesta gravíssima amenaça i proposen evitar el mestissatge i augmentar la natalitat dels catalans «purs». Aquesta preocupació porta personalitats com Alcover, Batista i Roca, Pompeu Fabra, Jaume Pi i Sunyer, Nubiola, Puig i Sais, Vandellós, etc. a signar el manifest Per la preservació de la raça catalana (1934) i a fundar la Societat Catalunya d'Eugènica. Més radicals encara seran Antoni Sayos i Parramón (Acció del catalanisme, 1904) Pere Màrtir Rossell i Vilar (Raça, 1930) i Daniel Cardona i Civit (L'ocupació castellana, a La Batalla, 1923). Des de l'esquerra política també s'expressaran prejudicis contra la immigració per ser refractària al fet nacional, com els de Gabriel Alomar (1932), Jordi Arquer (1932) i Joaquim Maurin (1928). És important assenyalar que la demografia ha estat una preocupació constant per al nacionalisme català que ha governat Catalunya des de la instauració democràtica. Són conegudes les apel·lacions de Jordi Pujol al respecte (iniciades als articles de 1957 i 1958 recollits a La inmigració, problema i esperança de Catalunya), i el tema va entrar en la campanya electoral la setmana passada en uns termes força similars als exposats (evidentment, substituint la desnaturalització racial per la identitària).

Antoni Rovira i Virgili (La nacionalització de Catalunya, 1914) i Lluís Aymamí i Baudina situaran en la llengua el fet diferencial i impulsaran un assimilacionisme lingüístic que en bona mesura segueix vigent. Quan a Europa, arran de la caiguda del nazisme, les teories racistes queden desprestigiades, el nacionalisme virarà cap al concepte antropològic d'ètnia (expressat comunament amb el mot «poble» o «nació»), recuperant part de l'argumentari de Rovira i Virgili, Rafael de Campalans (El socialisme i el problema de Catalunya, 1923) i de Carles Cardó, per exemple. Durant la dècada dels 60s autors com Marc Aureli Vila, Jordi Nadal, J. Maluqueri Sostres o J.A. Badia Margarit aniran configurant la renovació de la doctrina nacionalista que ha prevalgut majoritàriament. La reflexió política del catalanisme anirà indissociablement unida a la immigració i la demografia. Fruit del pes del pensament marxista a la universitat espanyola també tindrà molta importància l'obra Catalanisme i revolució burgesa (1967) de Jordi Solé Tura, escrit des d'aquesta òptica.

El nacionalisme més radical, però, veurà en la guerra civil i la dictadura un motiu per a augmentar la virulència de les seves tesis. Josep Armengou i Feliu (Justificació de Catalunya, 1955; Nacionalisme català, 1977 [pòstum]), per exemple, sostindrà un ideari radical clarament xenòfob i partidari de la violència, malgrat la seva condició d'escolàstic.

Ara que la visió desmitificadora d'Enric Vila sobre Lluís Companys està rebent tan bones crítiques fins i tot entre els nacionalistes catalans, que la saluden com una mostra de maduresa, seria bo també tornar a les figures citades per no perdre de vista què és la doctrina nacionalista i què ha sostingut al llarg del temps. Queda al judici de cadascú pensar si aquesta evolució ideològica respon a una reflexió sincera o a un interès purament estratègic.