dissabte, de novembre 11, 2006

Primavera a Bucarest

Ni Cioran, ni Eliade, ni Ionesco, ni Sebastian... El primer romanès que llegeixo és Norman Manea. L'obra és El sobre negro (Plicul Negru, 1995), editada per Metáfora (per cert, ¿què se n'haurà fet, d'aquesta editorial? Va llançar una desena de llibres centreeuropeus extraordinaris a principis de 2000 i sembla haver desaparegut del mapa). Hi ha algunes obres més d'aquest escriptor traduïdes al castellà: El regreso del húligan, Octubre a las ocho (descatalogat) i l'assaig Payasos. El dictador y el artista. Per a saber una mica més sobre la figura de Norman Manea, val la pena llegir l'article que Antonio Tabucchi li va dedicar a Letras Libres.

Manea és un exiliat, un refugiat polític, i la seva obra pot catalogar-se dins aquesta «literatura de l'exili» d'anàlisi tan complicat. El protagonista d'El sobre negro és una Bucarest asfixiant, desoladorament grisa fins i tot en primavera. Igual que Ádám Bodor, palesa el crim més horrible del totalitarisme: la completa deshumanització de l'individu, la sepultura en vida.

I un cop recollits els fragments i refet el mirall trencat, continuo amb el dubte: qui és realment Tolea? És el seu histrionisme una cuirassa per arrecerar-se de la podridura que l'envolta? És com el Bodor de Sinistra, algú a qui el sistema no ha acabat de destruir, que segueix sabent que és home? O bé és que embogint realment ens assenyala l'únic destí possible pels qui no poder mirar a una altra banda? Alguns dels seus coneguts –el doctor Marga, Grafton (un Síssif!), Irina, Ianuli– han estat vençuts, s'han cansat de lluitar (ho van fer algun cop?) i han transformat la seva lucidesa en un amarg i descregut cinisme; d'altres –dolorosament, els més propers: el seu germà Mircea Claudiu i la seva germana Sonia– han escapat de la presó en la que s'havia convertit el seu país.

Tristíssima Romania.