Mesures humanes. I. La craniometria al segle XIX

Stephen Jay Gould és un paleontòleg famós per la seva tasca de divulgador de la ciència, molt especialment de la teoria de l'evolució. L'editorial Crítica ha editat en castellà tots els seus llibres. Entre ells es compta La falsa medida del hombre (The mismeasure of man, 1981; edició revisada de 1996), un al·legat contra el concepte d'intel·ligència com quelcom unitari, heretable i immodificable. En els darrers dos-cents anys ha existit un corrent de pensament que ha intentat provar científicament la desigualtat congènita entre races i grups socials, amb les terribles conseqüències que tots coneixem. Ho he dit en alguna altra ocasió: tan interessant com els problemes filosòfics en si, ho és la seva història. Abans de centrar-me en les conclusions de l'autor, val la pena resumir l'interessant repàs històric que fa a aquesta matèria.

El llibre s'inicia amb els poligenistes americans del segle XIX, decidits a demostrar científicament que les diverses races humanes que poblaven la Terra constituïen de fet espècies diferents. Louis Agassiz, taxonomista entestat en fer de cada petita diferència una evidència per a la segregació, en fou el gran teoritzador, i Samuel George Morton, craniòleg, aportà les evidències empíriques. Morton recollí més de mil cranis humans, i va establir una jerarquia racial basada en la mida promig, que calculava omplint la cavitat cranial de perdigons de plom. Gould demostra –basant-se en les dades brutes de Morton– com el científic va falsejar algunes dades i adaptar-ne unes altres a fi de que casessin amb les seves expectatives a priori. El mostreig de Morton, així com el tractament de les dades, presentava un biaix (inconscient, potser) que produïa que els seus resultats semblessin confirmar els seus prejudicis racials.

La craniologia seguí progressant i amplià el seu radi d'acció a mesures més elaborades que la simple capacitat cranial. Robert Bennett Bean mesurà les diferències entre dues parts del cos callós del cervell (el genoll i l'espleni), i també trobà clares diferències entre blancs i negres. Franklin P. Mall va repetir els càlculs de Bean assegurant-se de no conèixer la raça del crani abans de fer la medició. Els seus resultats no indicaven cap diferència racial significativa, i va poder comprovar com Bean havia alterat o arrodonit els valors a conveniència. Paul Broca va perfeccionar les tècniques de mesura, aconseguint dades molt fidedignes. D'entre totes les mesures possibles del cos humà, Broca escollia aquelles que li confirmaven les conclusions a les que volia arribar, seguint un argument circular. Per a totes les excepcions que anaven apareixent a mesura que es tenien més mostres (races inferiors amb cervells grans, homes prominents amb cervells petits, criminals de cervell voluminós...), Broca trobava una justificació sui generis.

La mesura de l'índex cranial i la divisió entre dolicocèfals (cranis allargats) i braquicèfals (cranis realtivament curts) provocà una encesa polèmica que afectava l'orgull nacional. Els científics alemanys i nòrdics sostenien que la dolicocefàlia (pròpia dels teutons) era un símptoma d'evolució humana, mentre que Broca i els representants francesos (majoritàriament braquicèfals), ofesos, es negaven a acceptar-ho. Com es veu, la jerarquització biològica començava per la raça, però ràpidament s'estenia al sexe, la classe social i fins i tot a la nacionalitat (cal recordar com quaranta anys després d'aquesta polèmica, el doctor Robert recuperaria aquests principis per sostenir la diferència cranial entre catalans i espanyols).

Després del cervell, els científics es dedicaren a medir altres magnituds del cos humà. Ernst Haeckel establí el recapitulacionisme (sintetitzada en la sentència «l'ontogènia recapitula la filogènia»), pel qual cada individu travessa, al llarg del seu creixement, una sèrie d'estadis que es corresponen amb les diferents formes adultes dels seus avantpassats. Així, els adults negres i les dones estarien en un estadi evolutiu equivalent al dels nens de raça blanca. E.D. Cope i G. Stanley Hall es dedicaren a recollir proves d'això. Cap a l'any 1920 Louis Bolk proposaria la teoria oposada, la neotènia: els trets adults dels avantpassats es desenvolupen més ràpid en els descendents, per a convertir-se en trets juvenils d'aquests. En altres paraules, els trets dels nens de l'actualitat corresponen a trets adults dels seus avantpassats. Malgrat que la neotènia era absolutament antagònica al recapitulacionisme, sorprenentment (o no tant) ambdues arribaven a la mateixa conclusió: la raça blanca era la més avançada evolutivament (i dins d'aquesta, el sexe masculí i la classe social alta).

A finals del segle XIX les mesures s'extengueren als trets externs i es vincularen amb conductes antisocials. Així nasqué l'antropometria criminal de Cesare Lombroso. Lombroso sostenia que molts delinqüents presentaven unes característiques anatòmiques comunes i ben determinades, que permetien als investigadors reconèixer-los si es posseïen les tècniques científiques adequades. La delinqüència passava a tenir doncs un component innat i hereditari: els criminals serien éssers humans als qui una constitució innata els faria comportar-se com salvatges, irremeiablement incapaços de viure entre gent civilitzada. La teoria de Lombroso, que arribà a tenir una gran consideració (però també decidits adversaris), va servir per condemnar persones en un judici sense més proves que la semblança física de l'acusat a una tipologia preestablerta.

(cont.)