Cap deus ex machina: Damasio i la neurologia dels sentiments

El treball d'Eric R. Kandel –Premi Nobel de Medicina l'any 2000– sobre el funcionament cerebral de la memòria, explicat al llibre de Lauren Slater, em desperta la curiositat sobre l'estat actual de la recerca en el camp de la neurologia. Òbviament, el tema és prou ampli i complex com per acostar-s'hi sense precaucions, així que em decideixo per un llibre de divulgació que té el cervell i la seva relació amb les emocions i els sentiments com a tema central: Looking for Spinoza: joy, sorrow and the feeling brain (2003), d'Antonio Damasio. Existeix traducció al castellà.

Damasio no és un pensador ocurrent, sinó un reputat científic, líder d'un dels grups capdavanters en neurobiologia. Les seves publicacions són de primeríssim nivell, i entre els guardons que posseeix hi ha el Premi Príncep d'Astúries de Investigació Científica i Tècnica de l'any 2005. El llibre està fonamentat en una sòlida recerca, i Damasio no dubta en recolzar-se a les notes en la bibliografia especialitzada. El seu mèrit és doble, doncs: investigar i divulgar, tasca aquesta última per a la que també té notables qualitats.

Com succeïa en el cas de la recerca sobre la base cognitiva del llenguatge, una font molt important d'informació prové de persones amb lesions cerebrals que els han alterat alguna funció rellevant de l'organisme. A aquesta cal afegir-li les modernes tècniques d'escaneig cerebral (com la tomografia per emissió de positrons), que permet identificar la regió del cervell l'activitat de la qual varia en dur a terme una tasca determinada, i les sofisticades experiències amb estímuls elèctrics en regions cerebrals ben localitzades. Damasio ofereix els resultats més recents sobre la base neuronal de les emocions [emotions] i sentiments [feelings], la seva connexió amb els mapes neurals i com la seva aparició podria haver suposat un avantatge evolutiu: «When we try to reverse the engineering of evolution and discover the origins of feelings, it is legitimate to wonder if bearing witness to life within our minds is the reason feelings prevailed as a prominent feature of complex living beings».

Hi ha a Looking for Spinoza una gran atenció sobre el problema ment-cos. Damasio sosté un reduccionisme naturalista que comparteixo: no hi ha ment separada del cos, i els processos mentals, inclosa la consciència, poden reduir-se a processos neurològics, biològics i químics, sense menysteniment del que entenem per lliure albir (que potser en el futur caldrà matisar o redefinir). L'anterior llibre de Damasio, Descartes' Error, ja feia referència a la creença del filòsof en una ánima immortal separada d'un cos mortal. Cap deus ex machina (ghost in the machine, diuen els anglesos), doncs. Això xoca amb el que comunment es creu, però ja se sap que reemplaçar el creure pel saber és una guerra que no compta amb gaires tropes al front.

També resulta interessant la connexió entre aquests descobriments i la filosofia de Baruch Spinoza. Damasio presenta Spinoza com un precursor del monisme cos-ment, a diferència del seu contemporani Descartes. Tot i que algunes interpretacions dels obscurs passatges del filòsof holandès semblen un pèl forçades, d'altres no deixen marge al dubte. Damasio compta amb l'aval del fisiòleg Johannes Müller, qui ja el 1880 va considerar que Spinoza havia arribat a enfocar «psychological questions through physiology», o en altres paraules, a anticipar en certa manera la moderna visió biologista de la condició humana. Aquesta lectura enriqueix el llegat de Spinoza, de qui habitualment se'n destaca la seva contribució a l'ètica i la seva oposició al poder eclesiàstic establert, que li va costar l'excomunió. Dissortadament, Spinoza és un autor poc llegit i ni tan sols formava part del pla d'estudis del batxillerat quan jo estudiava.

Els progressos en el coneixement del funcionament del cervell aportaran molts elements per entendre la verdadera naturalesa humana, i hauran d'aportar també les claus per elucidar molts problemes filosòfics. Els filòsofs no poden ignorar el que la ciència ens diu, i és responsabilitat dels mitjans de comunicació no restar absents dels debats que es produeixen al si de la comunitat científica. Malauradament, la ciència –el coneixement– no rep l'atenció pública que mereix. Amb honroses excepcions, naturalment: recentment, El País es feia ressò d'una notícia en la línia de les tesis exposades per Damasio; i fa escassament una setmana ressenyaven el seu darrer article a Nature. Creuem els dits.