Stove contra Popper (i la resta) (II)

En la segona part del llibre, Stove analitza la base de l'irracionalisme en la filosofia de Popper i la resta d'epistemòlegs. Stove la identifica en l'assumpció de l'escepticisme en la inducció postulat originalment per David Hume a mitjans del segle XVIII.

La postura escèptica envers la inducció consisteix en la tesi de que cap proposició sobre l'observat proporciona una raó per creure en qualsevol proposició contingent sobre allò que no ha estat observat. En paraules de Hume:

No contamos con ningún argumento que nos convenza de que los objetos que han estado con frecuencia conjuntados en nuestra experiencia de forma semejante, estarán conjuntados de la misma manera en otras instancias.

Aquesta proposició no esgota l'escepticisme de Hume, que s'estén a tot allò no observat:

No tenemos ninguna razón para realizar inferencias con respecto a objetos más allá de aquellos de los que hemos tenido experiencia.

De forma molt planera: el fet que sempre haguem vist corbs negres no ens permet afirmar que tots els corbs siguin negres. Fer-ho és actuar inductivament (passar de N casos particulars a una llei general), però això no està justificat per la lògica. Bertrand Russell ho explicava d'una manera molt graciosa: el gall dindi creu que el seu amo el seguirà alimentant en el futur perquè així ho ha estat fent fins ara, fins que arriba la nit de Nadal i el seu raonament inductiu se'n va en orris.

Per a abordar l'escepticisme en la inducció, Stove examina les tesis de Hume cercant les premises implícites al seu raonament. El seu raonament lògic és impecable i està prou detallat com per a cap lector es perdi. La clau de la seva elaboració és fer adonar de l'error de Hume en el punt del seu raonament on considera que del fet que la inducció sigui invàlida es deriva necessàriament que no és raonable. Això comporta la inclusió de la premisa implícita de que «tota inferència racional és deductiva». Així, deductivisme i escepticisme sobre la inducció són tesis independents, que no es deriven l'una de l'altra (de fet, John Stuart Mill sostenia un deductivisme sense escepticisme en la inducció, al menys en economia).

La postura sostinguda per Stove no és nova: representa la del «probabilisme inductiu» defensat per Carnap, Neurath i altres membres del Cercle de Viena (de fet, el llibre de Popper tenia coma objectiu rebatre la metodologia que Carnap presentà a Logical Foundations of Probability). És a dir, la dels que assumint que la lògica inductiva no és vàlida, pensa al mateix temps que determinats raonaments inductius són raonables, i que les seves premises constitueixen una raó per creure en les conclusions. La raonabilitat de determinats arguments inductius és una característica lògica intrínseca dels mateixos, car no tota inferència racional és necessàriament deductiva.

Malgrat l'hegemonia del popperianisme en la filosofia de la ciència del segle XX, la lògica probabilística hereva del neopositivisme ha seguit un camí silenciós reservat als matemàtics, als lògics i als estadístics, que ha cristal·litzat en la teoria Bayesiana de la confirmació científica.

(cont.)