L'evolució cultural, segons Cavalli-Sforza

Des dels inicis del darwinisme, les analogies entre l'evolució de les espècies i l'evolució de les societats han estat un recurs freqüent. Herbert Spencer, Lewis Morgan, Arnold Toynbee i Karl Marx, entre d'altres, les empraren en els seus escrits. La consolidació de la genètica va impulsar aquesta mena de paral·lelismes, cada cop més elaborats. Als anys 70 del segle passat començaren els estudis sobre coevolució genètico-cultural, i des dels 90 el número de publicacions ha crescut notablement, intentant consolidar la matèria com una nova ciència. Acabo de llegir un parell d'obres de referència sobre aquest tema: La evolución de la cultura, de Luigi Luca Cavalli-Sforza; i The Meme Machine, de Susan Blackmore.

Cavalli-Sforza, reputat genetista italià, exposa a La evolución de la cultura (L'evoluzione della cultura, 2004) les seves principals tesis sobre els mecanismes de transmissió cultural. L'assaig, de vegades massa planer i superficial, és el fruit de més de trenta anys de treball en el seu laboratori de Stanford.

L'evolució biològica pot ser explicada per quatre factors: la mutació (que genera les novetats); la selecció natural (que les escull); la deriva gènica [drift] (les diferències entre grups creades per efecte de l'atzar ); i la migració (que porta a la mescla i separació dels grups). A partir d'aquest esquema teòric, el paral·lelisme amb l'evolució de les societats i de la cultura és força immediat i intuïtiu. Per exemple, la innovació substitueix la mutació, i la selecció cultural consisteix en acceptar o no una determinada innovació. De la mateixa manera es pot parlar d'un drift cultural i de la influència de la migració en la propagació de noves idees.

A diferència de l'evolució biològica, la cultural pot difondre's molt ràpidament a grans capes de la població. Gràcies a això, els grups on la informació pot penetrar i compartir-se amb més facilitat acostumen a ser també molt homogenis culturalment. Per a Cavalli-Sforza, la cultura és un mecanisme d'adaptació, i la prova és que molts fenòmens culturals tendeixen a reforçar els vincles socials i formar societats més cohesionades.

Cavalli-Sforza distingeix entre la transmissió horitzontal i vertical dels caràcters culturals. La transmissió vertical és la que es dóna de pares a fills, i funciona de forma molt similar a la genètica: és lenta i conservadora (de poca variabilitat). El llenguatge i la religió (en el sentit que una persona aprèn la llengua dels seus pares i sovint adopta les seves mateixes creences religioses i valors morals) serien exemples d'aquest tipus de transmissió. La transmissió horitzontal, pel contrari, es produeix entre iguals, essent el parentiu irrellevant. En les societats modernes aquest tipus de propagació és molt important, i es produeix a través de l'escola, de les estructures de poder i dels mitjans de comunicació de masses.

Igual que la transmissió cultural pot prendre diferents vies, també l'herència cultural és polimòrfica. Hi ha caràcters culturals d'una enorme durada i solidesa (la ciutat, l'organització política, la religió, etc.) i d'altres de vida efímera. Cavalli-Sforza deslliga alguns d'aquests caràcters culturals de la influència genètica –com veurem, Blackmore porta a l'extrem aquesta idea– i considera que tenen una capacitat pròpia d'autorreproducció, una existència quasi independent de l'avantatge biològic que puguin produir.

Per a l'autor, la selecció natural té una enorme influència en l'evolució cultural. L'adopció de decisions culturals que condueixin a un augment en les taxes de mortalitat o posin en risc els ritmes de reproducció seran redreçades per la pròpia selecció natural (si se li dóna prou temps per actuar). Aquesta conjectura (coneguda com a corretja genètica [genetic leash]) entra en contradicció amb l'exposat en el paràgraf anterior, i com veurem, serà el punt de principal discrepància entre les tesis de Cavalli-Sforza i les de Blackmore.

Fa poc exposàvem les crítiques que es feien a la psicologia evolucionista en termes de la dificultat en la falsació de les seves propostes i en l'apel·lació a la plausibilitat com a últim recurs. En les teories sobre l'evolució cultural succeeix el mateix. Posaré només un exemple, extret del capítol XIV (p. 157):

Encuentro muy interesante otro ejemplo de beneficio de origen cultural en el que el hombre ha demostrado saber actuar mejor que la naturaleza. El hombre es el único mamífero cuya hembra deja de procrear mucho antes de que llegue al final de su vida, hacia los 45-50 años. Se trata de la menopausia, es decir, del final de la producción de óvulos y por tanto, del fin de la fertilidad. Se pregunta uno por qué. Se trata, esto es evidente, de un hecho genético, porque es completamente espontáneo y general. Tiene que haber algún beneficio evolutivo en llegar a ser estéril, pero ¿cuál será? Este fenómeno parece estar en contradicción con los dictados de la selección natural y ciertamente la especie humana es la única que muestra un comportamiento de este tipo.

Cavalli-Sforza prossegueix explicant que els pigmeus africans tenen una regla moral (un tret cultural, per tant) per la qual una dona ha de deixar de tenir fills en quant la seva primera filla té un fill. L'antropòleg Barry Hewlett proposa que la raó és que la mare ha de dedicar-se a ajudar a la filla amb la seva experiència i no a fer-li la competència. Cavalli-Sforza suggereix que és versemblant pensar que la menopausa biològica hagi pogut tenir en aquesta causa la seva principal motivació. Aquesta hipòtesi és interessant i sembla plausible, però no pot ser contrastada. De fet, se'ns poden acudir explicacions alternatives més simples. La més òbvia, que senzillament no és cert que l'espècie humana visqui molt més de 50 anys. De fet, d'acord amb Raymond Kurzweil, l'esperança de vida mitjana d'un ésser humà ha anat allargant-se des dels 18 anys durant l'era cromagnònica (fa 20,000 anys), 25 anys a l'antic Egipte, 30 anys a l'Edat Mitjana, 37 anys cap al 1800, 48 anys a finals del segle XIX, fins arribar als 80 anys actuals. Durant la major part de la vida de l'espècie, la vida fèrtil ha coincidit amb (o potencialment sobrepassat) el temps de vida efectiva, i sembla lògic pensar que l'evolució biològica no ha afavorit l'allargament de la vida fèrtil de les dones quan no hagués estat aprofitada. L'extensió de l'esperança de vida és un assoliment molt recent, conseqüència dels avenços mèdics, tècnics i econòmics, i el mecanisme d'evolució biològica que corregiria aquesta situació, molt més lent, no ha tingut temps d'actuar. Aquesta mateixa hipòtesi explicaria perquè l'augment de la longevitat ha comportat una major presència d'enfermetats degeneratives com l'Alzheimer: senzillament el nostre organisme no ha estat dissenyat [compte amb les paraules!] per a viure tants anys. La navalla d'Occam està a disposició de qualsevol.

Hi ha en el llibre un comentari amarg de Cavalli-Sforza, quan es lamenta que el mot que ha fet fortuna com a element autorreplicador de la cultura ha estat meme –l'encunyat per Richard Dawkins a The Selfish Gene– sobre les altres propostes, incloent les seves. Efectivament, altres paraules es varen proposar per a la unitat mínima de cultura transmissible: idea, caràcter cultural, mnema, sema, culturgen... Una ràpida cerca a Google indica que el terme meme està molt assentat i que serà difícil arrabassar-li la titularitat. Cavalli-Sforza reclama també la paternitat de la idea («Dawkins reconoció, en su libro, el origen de dicho concepto al citar mi primer artículo dedicado a las bases la evolución cultural»), però és Dawkins qui és citat sistemàticament com el pioner en l'aplicació dels principis geneticistes a l'àmbit de la cultura. Irònicament, aquest ha esdevingut un meme exitós.