diumenge, d’agost 05, 2007

Pavese

El retorn per explicar-nos a nosaltres mateixos, pensant que el passat tindrà la clau del present. Potser, però mai no es torna al mateix lloc que un va deixar. No només el que es retroba ha canviat, sinó que un mateix també és distint. No dic res de nou: ποταμοις τοις αυτοις εμβαινομεν τε και ουκ εμβαινομεν, ειμεν τε και ουκ ειμεν τε. Heràclit.

La humiliació de la misèria i la injustícia que obliga a l'emigració, al desarrelament. I el retorn, essent un altre. Nuto, baula de la cadena que el lliga al passat; Cinto, mirall de si mateix i de tot allò que va deixar enrera; les cendres de Santina, que deixaren una senyal «como el cerco que deja una hoguera», símbol de la tragèdia d'una arcàdia condemnada per la història; i els morts que apareixen sota les regues remogudes pels pagesos, males herbes que creixen entre les vinyes del Piamonte (Ítaca!), com si la guerra ronsegés a l'hora d'abandonar la vila.

Le dije que me había ido no tanto por América como por la rabia de no ser nadie, por el afán, más que de marcharme, de regresar un buen día, cuando todos pensaran ya que había muerto de hambre. En el pueblo no habría sido más que un criado toda mi vida, [...] así que nada se perdía por probar, por matar el gusanillo y, ya puestos a cruzar el Bormida, por qué no cruzar también el mar.
– No es tan sencillo embarcarse –dijo Nuto–. Le echaste redaños.
No fue valor, le dije, sino la necesidad de huir.

Pavese, sí, però jo penso en Montaigne: «je sais bien ce que je fuis, et non pas ce que je cherche».