dimecres, de desembre 24, 2008

Art modern i racionalisme [coincidències]

Fa alguns mesos, arran de la visita a una retrospectiva sobre Mark Rothko a Munic, reflexionava sobre la pobresa intel·lectual de bona part de la reflexió estètica sobre l'art modern. Aquelles elucubracions em van dur al famós assaig de Susan Sontag Against interpretation, sobre el que també vaig fer algunes anotacions. En aquell post jo dissentia d'una de les tesis de l'autora:

Discrepo de Sontag en la seva apreciació de que l'art abstracte és una fugida endavant per evitar la interpretació («since there is no content, there can be no interpretation»). Ans al contrari: la dificultat en trobar un contingut amagat se supleix amb xerrameca grandiloqüent, que encara fa més rebutjable aquesta mena d'hermenèutica. Perquè de retruc es produeix un altre fenomen, en sentir-se l'artista imbuït d'una altíssima funció: la creació d'obres pensades com a al·legories i metàfores totalitzadores.

Ara, en llegir Las aventuras de la vanguardia (2002), de l'argentí Juan José Sebreli, trobo idèntiques consideracions (p. 397):

Se equivocaba Susan Sontag cuando creía que la huida de la interpretación era la característica de la pintura abstracta; todo lo contrario, desde Kandinsky en adelante ha sido la que más interpretaciones ha suscitado. También se equivocaba Sontag al pensar que la manía interpretativa significaba la hipertrofia del intelecto "a expensas de la capacidad sensorial", porque el predominio de la teoría del arte sobre el arte mismo significaba el abandono de los criterios de gusto, desdeñado como frívolo, y del placer estético, menospreciado como mero hedonismo.

L'obra de Sebreli —interessant tota ella, brillantíssima moltes vegades— desenvolupa a bastament moltes de les idees que jo només arribava a apuntar. Quan jo deia que «la crítica ha estat un instrument de legitimació de l'art modern, com abans ho fou el poder polític: ha construït una narració coherent de la història de l'art contemporani, ha establert una ortodòxia, a costa però de bastir-la sobre un discurs de vegades inintel·ligible», Sebreli desplega una bateria d'exemples per a mostrar que «los críticos de arte proclives a las interpretaciones filosóficas han sido, en buena parte, responsables de los mayores dislates de la vanguardia». El meu apunt sobre l'autoritat de la crítica per a unir art abstracte i prestigi social quedava molt enrera de tot el que Sebreli explica: els estrets lligams entre els museus i fundacions dels milionaris americans amb el Departament d'Estat, en plena Guerra Freda, a fi de presentar l'expressionisme abstracte com un model de llibertat creativa en contrast amb el realisme socialista; l'ús del MoMA per part dels Rockefeller com un element més de pressió en la seva política empresarial (l'autor connecta la difusió de Diego Rivera i dels muralistes mexicans als USA amb l'intent de millorar la imatge de les empreses nord-americanes en aquell país i suavitzar els conflictes amb el president Lázaro Cárdenas per la nacionalització del petroli); l'adquisició d'obres d'art contemporani com a mètode per blanquejar diner i com via d'entrada als selectes cercles novaiorquesos per a molts empresaris ràpidament enriquits...

Per a Sebreli es pot traçar una línia contínua —sinuosa, emperò— entre els primerencs atacs al racionalisme i les darreríssimes transgressions artístiques, i això és en el que insisteix durant tot l'assaig: «Por intrincados caminos, que parten de los ensueños del romanticismo, la vanguardia arribó, insensiblemente, a la exhibición de excrementos humanos». I també en el paper de l'escatologia en l'art modern hi trobo coincidències amb les meves pròpies reflexions. Si en aquell post em lamentava, entre altres coses, de que qualsevol excentricitat troba ipso facto un discurs estètic a l'abast que el justifica, Sebreli denuncia el mateix i l'exemplifica amb les paraules del crític François Pluchart respecte de les famoses llaunes de femta de Piero Manzoni, que precisament il·lustraven el meu escrit: «La mierda del artista niega la significación de la obra de arte para exaltar la acción del propio artista, aunque ésta sea la más modestamente orgánica» (p. 402). L'autor mostra amb ironia el súmmum de l'absurd que es dóna amb les divagacions de George Dickie sobre les qualitats estètiques de l'urinari de Duchamp que van deixar bocabadat al mateix artista: «Les arrojé un urinario a la cabeza como una provocación y he aquí que ellos admiran la belleza estética». Paradoxalment, tota transgressió és fagocitada —encimbellada!— immediatament per l'establishment i duta a revistes, galeries i museus, fora dels quals no tindria cap possbilitat de sobreviure. Sebreli: «La revolución se institucionalizó, la subversión se legalizó, sus insultos y blasfemias fueron recibidos como bromas inofensivas, la sorpresa se convirtió en hábito; la provocación en ritual; lo insólito y lo inesperado, en algo demasiado previsible a fuerza de ser repetido. [...] Las formas experimentales se transformaron en clichés de la publicidad y la propaganda más trivial. La contracultura pasó a formar parte de la cultura oficial y lo antisocial fue asimilado por la sociedad establecida.» (p. 416).

De la implacable dissecció de Sebreli sobre la naturalesa irracionalista de l'avantguarda, amb la que coincideixo gairebé plenament, no em vull quedar en un rebuig d'aquesta, de la que n'admiro moltíssimes coses; sinó, com deia Sontag, en l'autonomia de l'obra d'art respecte del discurs estètic construït al seu voltant, i en la reivindicació d'altres estils menystinguts durant molt temps per l'oficialitat (el realisme, singularment, però cuidant-nos de distingir-lo d'un academicisme eixorc). I en la insistència en la imprescindible, per higiènica, reclamació del racionalisme en tots els àmbits.

dilluns, de desembre 15, 2008

Lectures d'adolescència retrobades

Hi ha un moment a La patria lejana en el que Juan Pablo Fusi contraposa els plantejaments filosòfics i polítics de la segona postguerra a França (l'existencialisme i el compromís dels intel·lectuals amb el comunisme) amb el que succeïa a les illes britàniques. Després de comentar els treballs sobre lògica i filosofia del llenguatge que van ocupar a les principals ments de l'àmbit acadèmic anglès (els treballs de Moore, Russell, Ryle, Austin, Wittgenstein...), Fusi escriu el següent:


El pensamiento anglo-sajón de la posguerra [...], pensamiento en el que el comunismo y las ideas comunistas carecieron siempre de ascendencia y prestigio o académico o moral, [...] retomó una de sus cuestiones morales y políticas más clásicas y definidoras: la defensa de la libertad individual frente al estado [...]. Ése fue el tema de Camino de servidumbre (1944), del economista F.A.V. Hayek, de La sociedad abierta y sus enemigos (1945), del filósofo Karl Popper, de El cero y el infinito, la novela de Koestler ya citada, y de 1984, la novela de la utopía negra de un mundo futuro gobernado por el totalitarismo comunista que George Orwell escribió en 1949.

No vaig poder reprimir un somriure en llegir aquestes línies: precisament aquests autors i aquestes obres van ser algunes de les lectures més influents de la meva adolescència. Tan sols reemplaçaria 1984 per Animal Farm i hi afegiria Albert Camus, Bertrand Russell i La tentación de la inocencia de Pascal Bruckner; a Koestler el vaig llegir més tard (I, II, III). Per bé o per mal, la lectura d'aquests clàssics del liberalisme i l'antitotalitarisme em va prevenir contra qualsevol temptació de radicalisme polític i va sedimentar en mi la convicció de que la democràcia liberal, la limitació del poder de l'Estat i el fer de l'individu la mesura de totes les coses eren elements indispensables per a bastir una societat lliure, justa i pròspera.

dijous, de desembre 11, 2008

[...]

Cal seguir el blog de Xavier Farré, ho he dit en alguna altra ocasió. Ahir ens oferia la seva traducció del poema Antiga fortalesa, del polonès Tomasz Różycki, de qui ja havia n'traduït alguns altres. És un poema francament molt bo, us recomano entrar-hi i legir-lo, no goso reproduir-lo aquí. Tant de bo algun editor s'animi a publicar una antologia de nova poesia centreeuropea, només amb els versos que Farré ha traduït i publicat al seu blog n'hi hauria prou per fer un volum excel·lent.

Aquest Nadal m'he fet la promesa de començar a pal·liar les meves escasses lectures de poesia. Duc al sarró una llarga llista d'autors dels que encara no he llegit res —imperdonable!— i als que espero apropar-me aviat: Montale, Ungaretti, Pound, Yeats, Stevens, Auden, Michaux, Cummings... No dono l'abast.

dimecres, de desembre 10, 2008

Lord Acton sobre el nacionalisme

A l'epíleg de l'interessant assaig La patria lejana. El nacionalismo en el siglo XX (2003), l'historiador Juan Pablo Fusi cita un clarivident article de lord Acton publicat en una data tan primerenca com l'any 1862, en el que el gran liberal anglès, en un moment en el que el nacionalisme era una força alliberadora i democràtica i gaudia de les simpaties de molts, ja va saber adonar-se d'on raïa el conflicte que hauria d'aflorar en el futur. Extracto:


In proclaiming the supremacy of the rights of nationality, the system of democratic equality goes beyond its own extreme boundary, and falls into contradiction with itself. [...] Nationality does not aim either at liberty or prosperity, both of which it sacrifices to the imperative necessity of making the nation the mould and measure of the State. Its course will be marked with material as well as moral ruin, in order that a new invention may prevail over the works of God and the interests of mankind. There is no principle of change, no phase of political speculation conceivable, more comprehensive, more subversive, or more arbitrary than this. It is a confutation of democracy, because it sets limits to the exercise of the popular will, and substitutes for it a higher principle.

Lord Acton, Nationality, Home and Foreign Review (juliol de 1862)

diumenge, de desembre 07, 2008

Toshio Hosokawa, cal·ligrafia feta música

Nova temporada de la Nachtmusik der Moderne, centrada en el retrat musical de compositors del segle XX interpretat per l'Orquestra de Cambra de la ciutat sota la batuta d'Alexander Liebreich. Ja em vaig referir a aquest cicle en ocasió del concert de Tigran Mansurian.

Aquest cop el concert estava dedicat a la música de Toshio Hosokawa, un compositor japonès format a Darmstadt amb els avantguardistes Klaus Huber i Helmut Lachenmann. Després dels seus estudis Hosokawa va tornar al seu país natal, on va descobrir la música japonesa i a la que hi va aportar els coneixements adquirits a Europa. Per a ell fou relativament senzill, perquè molts elements que la tradició europea havia incorporat tardanament com a troballes dels experimentadors —com la microtonalitat, treballada intensivament per Alois Hába, i els tone clusters, per Henry Cowell—, ja eren presents de manera natural en la música oriental.

El compositor fou present al concert i vam poder gaudir de les seves explicacions en una conferència introductòria. Hosokawa va destacar la connexió entre la seva música i la cal·ligrafia japonesa (Shodō). En el Shodō la direcció, la forma, la terminació de cada línia i de cada punt, així com l'harmonia i el balanç entre ells, són decisius pel resultat final de l'obra i d'aquesta manera ens demanava el compositor que escoltéssim les seves partitures. La delicadesa dels traços s'aconseguia amb l'atenuació de l'origen del so mitjançant l'eliminació de l'atac (quelcom que ja vam destacar de Morton Feldman) i la progressions melòdiques emulaven la sensible continuïtat de l'escriptura. Fins i tot el silenci, tan present en la música japonesa, tenia una correlació amb l'espai buit on s'insereixen els signes, les grans teles de paper d'arròs. Tot això s'apreciava amb claredat en obres com Ceremonial Dance (2000) per a orquestra de cordes.

El concert va ser també una oportunitat per a escoltar i veure interpretar el shō, un instrument tradicional japonès que forma part de la Gagaku, la música cortesana nipona. El shō és un orgue bucal consistent en disset tubs balmats de bambú, dels quals dos no emeten cap so. Es diu que l'instrument imita el crit del fènix i aquests dos tubs han romàs al llarg de la història perquè s'assemblen a les ales de la mítica au. La sonoritat del shō inclou clústers tonals anomenats aitake, que formen la polifonia sobre la que s'acompanya la melodia. La conservació del shō és extremadament delicada, fins el punt que l'humitat acumulada en els tubs afecta al seu so, pel que cal mantenir-lo sempre sec. Tradicionalment s'empraven petits brasers de carbó, però al concert a Munic es va fer servir una manta elèctrica a mida. Vam ser afortunats de poder gaudir del talent de Mayumi Miyata, probablement la millor intèrpret mundial de shō i la pionera en el seu ús en la música clàssica contemporània, per a qui han escrit peces compositors de la talla de John Cage, Toru Takemitsu, Helmut Lanchemann i Klaus Huber, a més de Hosokawa. També ha col·laborat amb Björk a la banda sonora del film Drawing Restraint 9 i va interpretar l'himne nacional japonès a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics d'hivern celebrats a Nagano el 1998.

A YouTube he trobat un vídeo amb l'estrena als Estats Units de la peça Slow Dance de Toshio Hosokawa a càrrec de l'ensemble Sonor del Departament de Música de la Universitat de California-San Diego (UCSD).

dissabte, de desembre 06, 2008

Un crim, una fotografia i una metàfora

El dia després de l'assassinat d'Ignacio Uria, el diari El Mundo confrontava a primera plana dues fotografies: la del cadàver de l'empresari estès a terra amb la dels seus companys habituals de tute, que van reunir-se aquell mateix dia per a fer la partida reemplaçant Uria per un nou jugador.



Aquesta imatge ha provocat una riuada de comentaris, i mentre Santiago González l'aplaudia obertament, Arcadi Espada li dedicava una entrada un tant críptica:

El periódico ha organizado una portada memorable. Desagradable, profundamente periodística. Para eso se han hecho, se hacen periódicos. Lo realmente grandioso de la portada es que basta con la denotación/detonación. Ya vendrán los literatos a decir que la mesa verde, que ese tute subastao es el País Vasco. La extraordinaria foto de Mitxi se limita a identificar los rostros macilentos, uno junto al otro. El pie aplasta, siguiendo el dictado de su naturaleza: "El segundo por la derecha sustituyó al empresario." La emoción de este oficio cuando cumple. Su tranquilo acopio de mierda.

Malgrat la resolució desfavorable, la polèmica entre Espada i Javier Bauluz a propòsit de la fotografia La indiferencia de Occidente, guanyadora del Premi Godó de Fotoperiodisme, va ser per a mi una grandíssima lliçó (I, II, III) de periodisme i d'ètica. No tinc cap dubte de que Espada duia raó en aquella ocasió i des d'ençà sempre m'he mirat les fotografies periodístiques amb l'espasa en alt, preparat per a desembeinar-la davant la metàfora i la perversa conversió del cas en categoria. És per això que també rebutjo la de Mitxi a El Mundo, perquè insinua quelcom que es desmenteix en el cos de la notícia quan es pregunta directament als companys («Las lágrimas que se asoman a sus ojos revelan que empiezan a comprender que esa escena no volverá a repetirse») —cosa que Bauluz mai no va fer amb els dos banyistes. Espada sembla decantar-se per la literalitat de la instantània, tot i assumir l'enorme poder simbòlic que conté («ya vendrán los literatos a decir que la mesa verde, que ese tute subastao es el País Vasco»).

Però no acceptar la metàfora que ofereix la fotografia no vol dir no poder fer un judici moral sobre la covardia i la passivitat còmplice de la majoria de la societat basca davant el terror. Per a això només calia mostrar aquesta altra:



Només deu persones es manifestaren espontàniament a Azpeitia en repulsa per l'atemptat. Ara sí, els fets nus, nets de metàfores.

dissabte, de novembre 29, 2008

La batalla de Malta (i III)

La batalla de Malta

La millor explicació de la batalla de Malta que he trobat l'ha escrit Lawrence V. Mott, una autoritat en guerres navals de l'Edat Mitjana i autor d'un volum sobre la flota catalanoaragonesa d'aquell temps. Mott es basa no només en les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner, sinó també en les de Bartolommeo da Neocastro, un jutge de Messina que formà part de la Comuna després de les Vespres i que exercí de cronista dels fets, així com en obres posteriors, com els Anales de la Corona de Aragón de Jerónimo Zurita.

El primer almirall de la flota aragonesa durant les Vespres fou Jaume Pérez, fill natural del rei. Pérez va dirigir la flota en l'atac a Catona el gener de 1283, en el que es destruí bona part de l'arsenal angeví i es donà mort al comte d'Alençon, germà de Carles d'Anjou. Els cronistes no són clars al respecte, però Mott s'inclina a creure que fou l'error de deixar una companyia d'almogàvers enrera i haver de tornar a buscar-los el que provocà una pèrdua de confiança del rei en el seu almirall i el seu posterior relleu. Desclot relata aquests fets de la següent manera (cap. 102): «Quan lo rey hac entès que ·XXX· sirvens eren romasos en Calàbria, que no sabien si eren morts ne presos, sabé-li molt greu; [...] E aytantost lo rey fóu armar ·II· galeres qui passaren delà, en la Calàbria, per reculir aquels ·XXX· servens».

L'escollit fou Roger de Llúria, nascut a La Scala (Calàbria) el 1256, fill d'una dama d'honor de Constança de Sicília i que va arribar a la cort catalana quan tenia dotze anys. Aviat va disposar de l'afecte del rei Jaume, que li donà terres conquerides en el regne de València. Quan Pere fou coronat comte-rei, el feu primer administrador de Cocentaina i Alcoi i després Procurador General del regne de València en substitució del noble aragonès Roderic Ximénez de Luna. Atès que Llúria no podia acreditar experiència en afers navals (el seu amic Conrad Llança, així com Pere de Queralt, Ramon Marquet i Berenguer Mallol, eren molt més competents en aquests matèries), Mott suggereix que les raons de la seva elecció rauen en la seva experiència administrativa, en la probable bona acollida d'un italià entre els sicilians i finalment, en la confiança personal del monarca. Existeix una breu biografia del famós almirall a càrrec de José Luis Infiesta, un xic irregular en el seu contingut.

Pere el Gran havia ordenat Roger de Llúria armar una flota de manera molt precisa, segons ens informa Muntaner (cap. 76): «Almirall, tantost armats vint-e-cinc galees, e armat-les així: que en cascuna haja un còmit català e altre llatí, e tres notxers catalans e tres llatins, e així mateix de proers, e los remers sien tots llatins e los ballesters tots catalans. E així, que d'aquí avant, totes quantes armades farets sien així ordonades. E per res no ho mudets». El més destacat de les tropes catalanoaragoneses eren els ballesters catalans, considerats els millors de tota la cristiandat, i les tropes d'infanteria de suport, els temibles almogàvers. Les fonts no coincideixen en el nombre de galeres que formaven la flota de Roger de Llúria, però sembla ser que rondaria la vintena.

En aquells moments l'illa de Malta estava ocupada per tropes de Carles i bloquejada per vaixells aragonesos comandats per Manfred Llància. Carles va enviar-hi part de la seva flota per a trencar el bloqueig, ja que la seva preservació era important per a les comunicacions amb Tunísia i els països de l'est, així com per a establir una base d'operacions prou propera a Sicília des d'on intentar-ne la reconquesta. La flota angevina estava formada per una vintena de galeres i una desena de tarides, una tripulació íntegrament francesa i comandades pels marsellesos Bertomeu Bonvin i Guillaume Cornut. Arribaren a l'illa probablement el 4 de juny i atracaren a Dockyard Creek, una de les múltiples badies que conforma el retallat perfil de la costa nord.

La flota de Roger de Llúria, però, va seguir a la francesa fins a l'illa. Arribaren la nit del 7 de juny de 1283 i s'esperaren a l'entrada del Gran Port. Les galeres van formar en línia i s'uniren amb gruixuts cables, de manera que els vaixells enemics no poguessin passar entre elles. Després, en lloc d'aprofitar l'efecte sorpresa, Roger va ordenar que avisessin als seus adversaris que estaven llestos per al combat. Mott apunta a que aquesta decisió tenia motius tàctics: l'atac a una flota varada podia resultar contraproduent, en cas que l'enemic comptés amb suport a terra. A més, l'estret pas de la badia forçava els aragonesos a entrar en una formació de columna, el que afeblia el seu avantatge. Idèntics motius podien tenir els provençals per abandonar la seva posició, ja que no sabien si podien ser assaltats també des de terra. Bernat Desclot aporta un motiu addicional: un error d'informació que subestimà el contingent enemic («E trameseren ·I·ª barca armada ves les galees del rey d'Aragó per espiar quantes galees eren; e puis la barcha armada tornà-sse'n e dix-lur que no eren pus de ·XII· galees»; cap. 113). Com fa notar Mott, la composició d'ambdues flotes era molt similar, pel que el desenvolupament del combat és un exemple immillorable per a palesar les diferents estratègies militars dels dos regnes.

La batalla començà amb un llarg intercanvi de projectils (sagetes, dards, pedres) amb diferents armes llancívoles. Els catalans, però, preferiren amagar-se, patir els atacs i reservar-se la munició («Ab tant l'almirail del rey d'Aragó dix als hòmens de la galea on él era, e aquels dixeren-o d'una galea en altra, que no·s desexissen de negunes armes sinó dels cayreils e que·s pensassen de bé cubrir e de sufrir los colps»; Desclot, cap. 113). Quan els francesos es quedaren sense munició, Roger de Llúria va ordenar apropar-se i atacar, el que resultà decisiu. Amb la confusió l'almirall Bonvin va poder escapar amb algunes galeres, mentre que Cornut va abordar la nau de Roger de Llúria, on s'enfrontaren cos a cos. Roger va resultar ferit en una cama abans de que donés mort a l'almirall angeví. Desclot ho narra així: «En Roger fo nafrat en la cuxa molt durament d'un colp de lança qu·En Guilem Curnut li tramès. E·N Roger tramès-li ·I·ª lança, sí que·l ferí per mig lo pits, que d'altra part li'n passà més d'un palm, que no li valc cuyrasses ne res que vestís, sí que mantinent caec mort en la cuberta de la galea» (cap. 113).

Els resultats de la batalla van ser devastadors pels angevins. Malgrat la cautela que s'ha de tenir amb l'exactitud els cronistes, podem fer-nos una idea per aquestes paraules de Desclot: «[A Marsella] no·y havia begú que no·y agués [perdut] son fil, o son pare, o son frare, o son marit, o son parent» (cap. 113). Mott atribueix les escasses baixes entre els aragonesos a la construcció de proteccions a les galeres, que les feia més lentes però les concedia un avantatge decisiu en combats com el de Malta. Per a l'historiador americà aquesta desfeta va tenir conseqüències en els enfrontaments posteriors entre Pere i Carles, i va suposar el començament de la fi del poder angeví a la Mediterrània.

La història de l'enfrontament entre els dos monarques continuà amb la batalla de Nàpols i la fracassada croada contra el rei d'Aragó (amb el setge de Girona que donà lloc a la llegenda de Sant Narcís i les mosques), però això ja escapa a l'objecte d'aquests posts.

dissabte, de novembre 22, 2008

La batalla de Malta (II)

Les vespres sicilianes

Encara avui, cinquanta anys després de la seva publicació, l'estudi de Steven Runciman The Sicilian Vespers (1958) segueix essent l'obra de referència sobre aquest episodi històric.

En el post anterior vam veure com Joan de Pròixida, amb ajuda de l'or de Miquel Paleòleg, va ordir l'aixecament popular a Sicília. El detonant fou l'ultratge una dama siciliana casada per part de dos soldats francesos ebris. Els cronistes catalans ho relaten d'aquesta manera tan deliciosa: «aquests malvats ribauts van-se acostar a les dones e metien lurs mans a les mameles de les dones» (Desclot, cap. 81); «escorcollaren les dones, e per les maneres ells los metien la mà, e les pessigaven, e metien-los les mans a les mamelles així mateix» (Muntaner, cap. 43). Així, el dilluns de Pasqua de 1282, quan s'anaven a celebrar els oficis de vespres a l'església de l'Esperit Sant de Palerm, els habitants de la ciutat es rebel·laren contra els ocupants francesos i causaren un bany de sang, assassinant a més de dues mil persones en una sola nit al crit de «moranu li Franchisky!». Representants dels diferents districtes va constituir una Comuna i s'arrià la bandera angevina. La revolta s'estengué a altres ciutats, i Carles, establert a Nàpols, va cometre l'error de considerar-la un afer merament local que les seves forces serien capaces de controlar. Després fou massa tard, i els atacs contra Messina fracassaren.


En un primer moment Pere no s'involucrà tot i que, amb l'excusa d'una incursió a Tunísia contra l'infidel, tenia la seva flota a prop. Les Comunes sicilianes van demanar empara al Papa, que els hi va negar, i després auxili econòmic a Miquel Paleòleg. Quan foren assetjats per la flota de Carles, emissaris dels revoltats acudiren a Collo, on la flota de Pere estava varada, a oferir-li —en virtut del llinatge de la seva muller— el tron de Sicília. Pere acceptà, entrà a Trapani el 30 d'agost, aixecà el setge de Messina i prengué possessió de l'illa sense vessament de sang perquè Carles es retirà en espera d'una millor ocasió. El 4 de setembre va ser proclamat rei de Sicília davant la Comuna de Palerm.

El 14 d'octubre, amb Pere ja a Messina, va tenir lloc una batalla naval contra la flota de Carles prop de Nicòtera. Els aragonesos, malgrat estar en inferioritat numèrica, van capturar vint-i-una galeres angevines i van assestar un gran cop a la moral de l'exèrcit de Carles. Aquest, tot i comptar amb poderosos aliats, no volia involucrar-se en una llarga i costosa guerra, i a finals d'aquell any va suggerir dirimir el conflicte en un duel que hauria de tenir lloc el primer de juny de 1283 a Bordeus (terreny neutral, perquè en aquell moment pertanyia al rei d'Anglaterra). El duel no seria personal, sinó que cada contendent designaria cent cavallers que lluitarien. Tant el Papa com el rei d'Anglaterra van intentar fer desistir Carles de la idea, i el fet és que la contesa es va resoldre d'una forma insòlita: com que no s'havia acordat l'hora del duel, els dos reis no es van trobar: Pere va arribar ben aviat al matí, quan el seu rival encara no hi era. Va fer constar la seva incompareixença i se'n va tornar, advertit de que el duel podia convertir-se en una emboscada. A les poques hores va arribar Carles al lloc pactat i va seguir la mateixa estratègia. Runciman no entra en els detalls aquest episodi, que poden trobar-se en un llibret de Ferran Soldevila, llastat pel to apologètic.

Els amics de Carles d'Anjou no es van quedar de braços creuats: el Papa Martí IV havia excomunicat Pere el novembre de 1282, el 13 de gener de 1283 va cridar a la guerra santa contra la Corona d'Aragó, el 21 de març va privar Pere dels seu dominis i l'agost d'aquell any el comte de Valois, fill de Felip, el rei de França, els acceptà en investidura. Per la seva banda, el 19 d'abril de 1283, abans de que Pere partís cap a Bordeus, va tenir lloc un parlament a Messina on el rei català designà el seu fill Jaume com a successor i deixà la regència en mans de Constança, a més de nomenar canceller a Joan de Pròixida i gran almirall a Roger de Llúria.

Mentre tant la guerra a Itàlia continuava, i en ella va tenir lloc la batalla de Malta.

(cont.)

dissabte, de novembre 15, 2008

La batalla de Malta (I)

Dies de descans a l'illa de Malta. Pel tarannà, la ciutat deu més a la proximitat geogràfica amb el nord d'Àfrica o el sud d'Itàlia que no pas al passat colonial anglès o a la pertinença a la Commonwealth. Els bells edificis dels temps de l'Ordre Hospitalària ara escantellats, els autobusos desmarxats, el toc xaró de la il·luminació de les façanes de les esglésies i l'omnipresència de gats dropejant són un contrast xocant pels que venim de la impol·luta Alemanya. La ciutat explota el turisme de sol i platja, però també és conscient del seu passat històric i n'intenta treure profit. La resistència heroica dels maltesos als dos setges més famosos, el de 1565 davant els turcs de Solimà I el Magnífic i el de 1940-1943 davant les forces de l'Eix, són recordats en museus i espectacles. Tanmateix, l'objecte de la meva atenció —i que constitueix el gruix de la bibliografia que m'acompanya al viatge— és un episodi històric menys conegut però important per al destí de la Mediterrània: la batalla de Malta de 1283 entre la flota de Carles d'Anjou i la catalanoaragonesa de Pere el Gran.

El context històric

A mitjans del segle XIII es vivia a Europa una lluita pel poder entre el Papat i el Sacre Imperi Romano-Germànic, enfrontats amb llurs faccions aliades, güelfs i gibel·lins, no només al centre del continent, sinó també a Itàlia. Els güelfs donaven suport a l'Església mentre que els gibel·lins defensaven el casal dels Hohenstaufen, que tingué en Frederic Barba-roja el primer rei d'Alemanya (1152-1190) i sacre emperador romà (1155-1192) de la dinastia. El regne de Sicília va pertànyer als Hohenstaufen des de 1194, però amb l'oposició papal, que va rebutjar el casament entre Constança I de Sicília i l'emperador Enric VI després de que aquest es negués a retre-li vassallatge. El legítim hereu dels Hohenstaufen era Conradí, que per la seva joventut no podia regnar i el 1254 va cedir la regència al seu oncle Manfred. Manfred va afiançar la seva possessió de l'illa i de part de la península italiana amb ajuda dels gibel·lins, i va fer córrer el rumor que Conradí havia mort (en aquell moment estava a Alemanya, sota la tutela del seu oncle Lluís II de Baviera) per fer-se coronar rei el 1258. Manfred es negà a lliurar Sicília al Papa Urbà IV, i l'odi del summe pontífex contra els Hohenstaufen el va dur (a ell i al seu successor Climent IV) a buscar un aliat que el desposseís del regne per la força. Després del fracassat intent amb Edmund d'Anglaterra, l'escollit fou Carles d'Anjou, germà de Sant Lluís, rei de França.

La dominació angevina

Carles d'Anjou va arribar a Roma el 1265 i anà avançant cap al sud. L'enfrontament decisiu va tenir lloc el 26 de febrer de 1266 a Benevento, en la que l'exèrcit dels Hohenstaufen va ser derrotat i es donà mort a Manfred. Els angevins van prendre possessió dels territoris de Manfred gairebé sense resistència i Carles va ser magnànim amb l'enemic. Conradí, que aleshores tenia quinze anys, va veure en la mort del seu oncle l'oportunitat de reclamar el tron, i va reclutar un exèrcit de tropes italianes, castellanes, romanes, musulmanes i alemanyes per enfrontar-se a Carles. L'exèrcit de Conradí fou derrotat a la batalla de Tagliacozzo i ell mateix capturat quan fugia. Carles aquest cop no va tenir pietat i va ordenar decapitar-lo. Amb la mort de Conradí s'acabà la línia successòria directa dels Hohenstaufen.

Carles expandí el seu control sobre la península italiana i hi establí una administració eficient, però àvidament recaptadora, formada per personal francès de la seva confiança. L'afany expansionista de Manfred el va fer fixar-se en Constantinoble, i signà el tractat de Viterbo (1267) amb l'emperador llatí derrocat Balduí II, pel que es comprometia a ajudar-lo a recuperar el tron, en mans bizantines, a canvi de la sobirania sobre el principat d'Acaia. El Papa, aleshores Gregori X, li prohibí terminantment atacar Constantinoble perquè cercava la reconciliació entre l'església catòlica i l'ortodoxa per a assolir una fita major: una gran croada contra l'infidel a Terra Santa. Miquel VIII Paleòleg, emperador de Constantinoble, va jugar molt bé les seves cartes: sabedor de la seva inferioritat davant l'exèrcit de Carles, va intentar evitar l'atac, o al menys dilatar-lo, amb gestos conciliadors envers el Papa. Al Concili de Lió de 1274 es va proclamar la unió i la submissió de l'església grega al Papa, boicotejada pel clergat i el poble grecs.

L'elecció de Martí IV com a summe pontífex va destarotar completament aquests fràgils equilibris. Martí IV era obertament profrancès, desconfiava del rei germànic Rudolph i dels italians i tenia en ment aixecar un gran imperi francès amb Carles al capdavant. Aquest Papa va trencar relacions amb Miquel Paleòleg —l'excomunicà— i això obrí la porta a l'atac de Carles a Constantinoble.

La gestació d'una revolta

A la mort de Jaume I el Conqueridor el 1276, Pere el Gran fou coronat rei de Catalunya, Aragó i València, mentre que el seu germà Jaume heretà el regne de Mallorca. Pere estava casat amb Constança de Sicília, filla de Manfred, el que la convertia en possible reclamant de les antigues possessions dels Hohenstaufen. Pere va necessitar quatre anys per assegurar les seves fronteres interiors, amenaçades pels musulmans al sud i per la rebel·lia del seu germà Jaume, abans de poder pensar en una expansió del seu regne. L'interés de Pere en Sicília es devia al fet que els seus veïns eren regnes més poderosos que el seu: el musulmà al sud, el castellà a l'est i el francès al nord.

A la seva cort s'hi trobava Joan de Pròixida, metge de Manfred, que havia recalat a Barcelona després de les desfetes de Benevento i Tagliacozzo. La confiança en ell el va dur a nomenar-lo canceller d'Aragó, igual que nomenaria canceller de València a un altre italià, Roger de Llúria, fill d'una dama d'honor de la reina Constança i d'un lleial servidor del rei Manfred mort a Benevento. Pere va deixar Joan de Pròixida i els seus emissaris preparar el terreny per a una revolta popular a Sicília. Els sicilians estaven molt descontents amb Manfred, que visitava molt poc l'illa i els sotmetia amb una administració estrangera despòtica. Els aliats naturals de Pere contra Carles d'Anjou eren els genovesos (ja en guerra contra els angevins i que no volien perdre el seu domini comercial sobre el Mar Negre) i Miquel Paleòleg, amenaçat pel previsible atac contra Constantinoble.


(cont.)

diumenge, de novembre 09, 2008

Així va caure

Tal dia com avui fa 19 anys va caure el mur de Berlín. Hi ha una infinitat d'estudis sobre el que això va representar, però no tants s'ocupen de l'accidentalitat del fet concret. Transcric directament d'un llibre que vaig adquirir a la darrera visita a la ciutat:


En la tarde del 9 de noviembre de 1989 Günter Schabowski, miembro del Politburó, daba una conferencia de prensa en el Centro Internacional de Prensa en la Mohrenstrasse en el Berlín Este, la cual iba a ser retransmitida en vivo por la televisión de la RDA. Los periodistas provenientes de todas partes del mundo estaban expectantes ya que los acontecimientos se habían dramatizado en los últimos días. El día anterior había dimitido el Politburó del SED. Pero Schabowsky, aunque agotado, se limita a informar vagamente sobre la última sesión del comité central.

A las 18:53 después de que un periodista italiano le formulara una pregunta, Schabowsky sacó un trozo de papel y leyó por encima y haciendo varias pausas, lo que estaba escrito. Aparentemente no conocía el contenido de ese papel que, antes de la conferencia de prensa, le había entregado Egon Krenz, el sucesor de Honecker:

«Los viajes privados al extranjero pueden ser realizados sin ser necesario presentar o solicitar condiciones para ello, motivos justificados o causas familiares. Los permisos se otorgarán al poco tiempo. Las competencias correspondientes» —Schabowski levantó la vista— «las oficinas de la policía tienen que otorgar las visas con prontitud y sin que sea necesario para ello cumplir condiciones especiales».

En la sala se oyen murmullos ¿qué significa todo esto? ¿«viajes privados»? ¿«sin motivos justificados»? ¿«permisos en corto tiempo»? Los periodistas están confundidos, también a Günter Schabowski le cuesta trabajo entender lo que acaba de leer.

Pregunta: «¿Es esto también válido para el Berlín Oeste?»

Schabowski se encoge de hombros, rebusca entre sus papeles: «Por consiguiente (silencio) —sí, sí.» Entonces sigue leyendo: «La posibilidad de viajar se puede realizar desde cualquier frontera de la RDA a la RFA o desde el Berlín Este».

Pregunta: «¿Cuándo entra en vigor?»

De nuevo rebusca Schabowski entre sus papeles: «Según tengo entendido... entra en vigor immediatamente.»

El noticiari de les 20:00h va difondre la notícia i en menys de mitja hora una multitud de berlinesos s'apilotava en els passos fronterers exigint que s'obrís la porta. La resta és, com s'acostuma a dir, història.

dissabte, de novembre 08, 2008

Brötzmann

Peter Brötzmann és el responsable de l'històric Machine Gun (1968), un dels discs seminals de la música lliure improvisada europea, un octet que comptà amb alguns dels que després serien els millors músics de la primera generació d'improvisadors: Evan Parker, Peter Kowald, Willem Breuker, Sven-Åke Johansson, Fred van Hove, Han Bennink... De formació artística —va estudiar pintura a Wuppertal però no va dedicar-s'hi professionalment, decebut per la política de les galeries d'art—, aviat va interessar-se per la música, en la que es va formar de manera autodidacta. L'any 1962 va conèixer el contrabaixista Peter Kowald, amb qui interpretava el repertori d'avantguarda americà (Mingus, Coleman, etc.). Després d'una estada a París amb Don Cherry, el 1965 va tornar a Alemanya per formar la seva primera banda estable amb Kowald i Sven-Åke Johansson, que juntament amb el quintet de Alexander von Schlippenbach i Manfred Schoof foren els desenvolupadors del nou estil. Productor dels seus primers discs, la seva carrera ha estat lligada durant molt temps al segell FMP i ha col·laborat amb la flor i la nata de la música lliure. Entre els seus grups més aclamats està el Die Like a Dog Quartet amb Toshinori Kondo, William Parker i Hamid Drake.

He tingut la fortuna de poder veure en directe bona part dels grans noms d'aquest gènere —Alex von Schlippenbach, Evan Parker, Barry Guy, Paul Lovens, Paul Lytton, Han Bennink, Misha Mengelberg, Fred Van Hove, Aki Takase, Axel Dörner, Rudi Mahall, Charles Gayle, Tim Berne, Chris Burn...—, però fins ara no havia tingut l'oportunitat de veure tocar Brötzmann. Ahir al vespre, dins el festival Ad Hoc Music que té lloc anualment a Munic, el saxofonista va presentar el seu darrer projecte, un trio amb Marino Pliakas al baix elèctric i Michael Wertmüller a la bateria. Amb ells havia publicat el 2006 Full Blast, un disc enregistrat en directe al The Loft de Colònia (ressenyes aquí i aquí). El seu directe és realment ferotge, violent, d'una intensitat fora del comú. El doble bombo de la bateria i el punch i els efectes del baix elèctric donen a la secció rítmica una força brutal, sobre la que Brötzmann desplega les seves torrencials improvisacions amb el saxo alt, el tenor, el soprano i el tárogató. El seu fraseig és deutor d'Albert Ayler, de l'expressionisme jazzístic més agressiu. Veure'l tocar és una experiència única, electritzant; ha valgut la pena esperar.


divendres, de novembre 07, 2008

[...]

Aquesta frase de Gregorio Luri, que tant m'hagués agradat a mi escriure:

«Tiendo a ver el entusiasmo en política como el opio del pueblo.»

Entusiasme? mmmmmm... Sentimentalisme!

dissabte, de novembre 01, 2008

Cassandra revisitada

Christa Wolf és la més significada representant de la segona generació d'escriptors de la RDA, així com Anna Seghers ho fou de la primera. Com molts altres intel·lectuals, mantingué una relació ambigua amb el règim comunista: si la seva primera novel·la, El cel dividit (1963), li va valer l'ingrés al comitè del Partit Socialista Unificat, la segona, Reflexions sobre Christa T. (1968), fou prohibida i atacada per «pessimista i depressiva». La polèmica al voltant de la seva figura —ara seguidora, ara dissident— es veié revifada quan el 1993 es va descobrir que havia estat una «col·laboradora informal» de la STASI entre 1959 i 1962, quan treballava en una fàbrica. Ella mateixa, però, acumularia quaranta-vuit volums d'informes de la policia secreta quan aquesta va començar a desconfiar de la seva lleialtat. Amb independència de les seves posicions polítiques, l'obra literària de Wolf és de primer ordre i com a tal ha de ser valorada.

A Cassandra (Kassandra, 1983), una de les seves obres més celebrades, recupera el famós mite grec per a elaborar un extens monòleg on la profetessa, hores abans de ser executada, revisa el esdeveniments han acabat amb la seva vida i la del seu poble. Tanmateix, el seu soliloqui supera amb escreix la simple recreació mitològica: Cassandra reflexionarà des d'una lúcida consciència vital i la maduresa que li dóna la seva forta personalitat. És per això que el llibre va tenir un immediat reconeixement i una gran acollida: Wolf ens regala una obra que té múltiples lectures i ens mostra un cop més com els mites homèrics són inesgotables i absolutament vigents.

Una de les lectures de l'obra que ha fet més fortuna és la feminista. Cassandra assumeix la seva condició de dona i ens mostra la seva relació amb altres dones, amb els homes i el seu entorn, el que ha configurat la seva personalitat (els pares, els tutors, els guies, els amants…). La visió de la seva sexualitat, la maduresa i emancipació del rol tradicionalment assignat a la dona i la seva exacerbada sensibilitat i fortalesa la fan molt atractiva als ulls del feminisme. La concepció liberal de la política i la sexualitat de la civilització grega ajuden a que el context pugui ser actualitzat i cobri vigència. La Cassandra de Christa Wolf és un personatge psicològicament complex, que explora les seves contradiccions, errors i debilitats, i això la fa transcendir l'arquetipus que tradicionalment ha representat. Un dels assaigs de referència en llengua castellana sobre aquesta interpretació és el de Marisa Siguan. Siguan parteix d'una pregunta de la profetessa («¿Por qué anhelaba tanto el don de la profecía? Hablar con mi propia voz: el mayor deseo. No quise más, ninguna otra cosa») per a elaborar un sòlid argument que la presenta com algú desitjós d'accedir al coneixement i d'expressar-lo individualment, sense condicionants socials i polítics. La recreació de Wolf («metaficció historiogràfica», diuen ampul·losament els teòrics) altera el sentit del mite: contradient la seva essència, no són els déus els que parlaran per boca de Cassandra, sinó ella mateixa, el seu afany d'anàlisi i denúncia a través de la seva experiència vital. La forma com acceptarà el que li ha estat destinat la diferenciarà de les altres dones del seu entorn: des de la seva condició sexual (manifestarà horror al part i por al brutal ritual pel que els joves desvirguen a les noies en edat de concebre) fins al rol social que ha d'assumir (escull l'única professió permesa a les dones que li permetrà exercir un poder sobre l'altri, malgrat que sap que no podrà mai aplicar els seus esquemes ni desitjos, causa del seu destí tràgic). Hi ha també, naturalment, el traç gros d'aquestes reivindicacions sociopolítiques: el que atribueix a la societat patriarcal (representada pel tomb del govern troià, influït per l'enemic grec) valors tals com la jerarquia, l'exclusió, la violència i la dominació, contrastats amb els del matriarcat (els dissidents del govern troià, principalment dones), al que lliga amb la solidaritat, la fraternitat, la igualtat, la tolerància, el rebuig a la violència i l'harmonia amb la naturalesa. Malgrat tot, la seva veu és la dels que viuen als marges de la història, la seva cerca és —en paraules de Wilfried Grauert, citat per Brenda López— la de l'«autorealització a través de l'emancipació», la seva lucidesa és la de la impotència dins una societat patriarcal en la que no hi té lloc.

I de la reflexió vital el llibre vira a la reflexió política. Cassandra fou maleïda per Apol·lo i condemnada a que les seves profecies no fossin cregudes; tot i predir la destrucció de Troia, fou presa per boja. La Cassandra de Wolf representa la reflexió intel·lectual ignorada per l'ambició cega del poderós, que malgrat tot vol «seguir siendo testigo, aunque no quede ni un solo ser que pida mi testimonio». Les decisions polítiques immediatament anteriors a la caiguda de Troia mostren punt per punt les doctrines de subjugació empreses pels règims autoritaris al segle XX: manipulació del llenguatge, retenció i filtratge de la informació, reducció dels centres de presa de decisió (concentració de poder), sospita permanent entre els ciutadans, exigència d'adhesions incondicionals, suplantació del pensament individual pel del líder, afebliment de les institucions i dels mecanismes de control, maniqueisme… És difícil no veure en Eumel el rostre dels totalitarismes moderns, ni tampoc és difícil endevinar en Príam el vell cabdill liberal superat pels esdeveniments, que cedeix el poder als cercles més extremistes, tot cercant, equivocadament, un líder amb prou autoritat per prendre decisions dràstiques (l'ancià Hindenburg lliurant la cancelleria a Hitler el 1933?). I un plantejament de Wolf encara més agut: la necessitat de l'adversari per a l'afirmació personal: Eumel necessita d'Aquil·les per a assegurar i augmentar el seu poder. Un cop existeix l'enemic —i la guerra—, s'han de tancar files i ajornar la crítica interna.


Quanta saviesa hi ha dipositada en els antics mites per a que siguin intemporals i ens hi sentim reconeguts a qualsevol època, per a que els puguem reescriure sense trair-ne l'esperit i ens hi puguem emmirallar!

dissabte, d’octubre 25, 2008

[La cooperació en joc: dues observacions]

Dues observacions sobre els experiments de Robert Axelrod als que em vaig referir en el post anterior:


La paradoxa Flood-Dresher. En el DdP iterat es dóna una curiosa situació que dóna lloc a l'anomenada paradoxa de Flood-Dresher, en referència a Merrill M. Flood i Melvin Dresher, els dos investigadors als que s'atribueix l'origen del joc del DdP (tot i que fou Albert W. Tucker qui li donà el nom i la interpretació). La paradoxa és la següent: si el joc consta, per exemple, de 100 iteracions, la darrera jugada funciona com un DdP simple i als participants els convé més trair, ja que obtenen una puntuació més alta i no tenen risc de represàlies perquè el joc s'acaba. Aleshores els jugadors poden pensar que la jugada 99a és realment la darrera significativa, ja que ambdós pretenen trair en el moviment 100. Però si el moviment 99 és l'últim, aleshores els dos jugadors haurien de trair, ja que tampoc ara hi ha represàlia possible (els dos jugadors trairan al moviment 100 independentment del que faci l'adversari al moviment 99). Aquest raonament pot ser estès repetidament fins al primer moviment, així que fins i tot en el DdP iterat no hauria de poder sorgir la cooperació: l'únic equilibri de Nash possible s'assoleix quan es traeix sempre.

Com se'n va sortir Axelrod d'aquest problema? Doncs bé, en el segon torneig va establir la longitud de les partides de forma probabilística. Cada enfrontament comprenia el mateix número de moviments, desconegut pels participants. Va dur a terme cinc repeticions dels enfrontaments, cadascuna d'elles amb un número diferent de moviments. Axelrod va prendre una probabilitat de 0.00346 d'acabar el joc en cada moviment (equivalent a un paràmetre de descompte w=0.99654). De fet, va executar els càlculs aleatoris abans del joc i va fixar el número de moviments de cada repetició (63, 77, 151, 156 i 308, el que fa una longitud mitjana de 151 moviments, una mica inferior als 200 de la primera versió). Com que els jugadors no podien saber amb exactitud quin moviment seria l'últim del joc, els resultats no estaven esbiaixats per estratègies que aprofitessin aquest efecte de fi-de-partida.


La fi del reialme de TIT FOR TAT? Llegeixo a la Wikipedia que en la competició celebrada en motiu del 20è aniversari del primer torneig d'Axelrod, l'estratègia més reeixida ja no fou TIT FOR TAT. Un grup de la Universitat de Southampton va presentar un grup de 60 estratègies que operaven conxorxades, de manera que cooperaven entre si per a que una d'elles assolís la màxima puntuació. Les estratègies del grup podien reconèixer-se mútuament gràcies a un patró ocult als primers cinc a deu moviments. Un cop identificat que el contrincant era un membre del grup, una d'elles sempre cooperava mentre que l'altra sempre traïa, de manera que la puntuació de la segona es maximitzava. Pel contrari, si detectaven que l'adversari no pertanyia al grup, traïen sistemàticament per a minimitzar la puntuació del contrincant. Molt abans de dur-se a terme aquesta nova competició, Richard Dawkins ja havia apuntat a El gen egoista la possibilitat de que estratègies aliades resultessin victorioses en cas de que fossin permeses.

Significa això que hem de revisar totes les conclusions que vam veure en el post anterior? Sense haver-hi meditat profundament, crec que la clau està en la simulació ecològica, la que millor caracteritza l'evolució per selecció natural. Si bé aquest grup d'estratègies sortí victoriós, no crec que aquesta estratègia sigui estable a llarg termini, quan la mida de la població en la propera contesa és proporcional a l'èxit assolit en aquesta. Si bé l'estratègia guanyadora tindrà una població molt considerable, totes aquelles que li servien de recolzament per a aconseguir el triomf tindran una presència molt minvada, de manera que cada cop li serà més difícil trobar aliats disposats a immolar-se per al seu profit i —només especulo— TIT FOR TAT tornaria a sortit airosa.

dissabte, d’octubre 18, 2008

La cooperació en joc

Poc després de que dos dels vaixells destinats a evacuar l'amenaçada població de Gotham City salpin, el Joker comunica al passatge que ha col·locat explosius a les bodegues i que cadascun d'ells disposa d'un detonador amb el que poden fer explotar l'altre vaixell. Ambdós vaixells no poden comunicar-se entre si, així que l'única opció de supervivència és cooperar esperant que l'altre també ho faci, o bé ser el primer en prémer el botó del detonador.

Aquesta és la darrera recreació que he vist del cèlebre dilema del presoner (DdP), i forma part de The Dark Knight, la (fluixa) darrera seqüela de Batman. La formulació del joc —que té aplicacions en els àmbits de l'economia, les ciències polítiques, la sociologia, la psicologia i la biologia— podria ser aquesta (copio de la Wikipedia):


La policia arresta dos sospitosos. No hi ha proves suficients per condemnar-los i, després d'haver-los separat, els interroga i els ofereix el mateix tracte. Si un confessa i el seu còmplice no, el còmplice serà condemnat a la pena total, deu anys, i el primer serà alliberat. Si un calla i el còmplice confessa, el primer rebrà aquesta pena i serà el còmplice que surti lliure. Si ambdós romanen callats, tot el que podran fer serà tancar-los durant sis mesos per un càrrec menor. Si ambdós confessen, ambdós seran condemnats a sis anys.

Els valors numèrics concrets no importen sempre que es mantingui l'ordenació. El problema pot expressar-se en forma matricial de la següent manera:



On s'ha de complir que T>R>P>S i R>(T+S)/2. Si només es juga una vegada (DdP simple), la solució només pot ser una: si un dels presoners pensa que l'altre cooperarà, li surt més rentable trair-lo (T>R). Si pel contrari, pensa que serà traït, també li compensa la traïció (P>S). Per tant, faci el que faci el seu còmplice, la traïció és la sortida òptima. És per això que Christopher Nolan ha d'apel·lar als sentiments morals en el film, ja que la situació no deixaria una altra sortida que detonar l'altre vaixell si s'apliqués purament la lògica. I és per aquesta raó també que John von Neumann, un dels científics més eminents del segle XX, creador de la Teoria de Jocs i partícep al Projecte Manhattan que va desenvolupar la primera bomba atòmica, defensava un atac nuclear preventiu contra la Unió Soviètica. Són famoses les seves paraules a la revista Life: «En el caso de los rusos, no hay que decidir si se les ataca, sino cuándo. [...] Si me propone usted bombardearles mañana, yo le contesto, ¿por qué no hoy? Si dice usted que hoy a las cinco de la tarde, yo le digo, ¿por qué no a la una?». Aquesta bel·licosa actitud s'explica per la interpretació que feia de la Guerra Freda en termes d'un DdP.

Molt més interessant és la situació en el que els jugadors repeteixen el joc successivament, guardant memòria dels jocs anteriors. Això és el que es coneix com a DdP iterat. Robert Axelrod, professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Michigan, va convocar el 1980 experts en Teoria de Jocs de diferents àrees per a que proposessin estratègies per a un torneig de DdP iterat per ordinador. El sistema enfrontava totes les estratègies reportades (incloent-ne una purament aleatòria) contra totes, i imposava algunes restriccions més: la més important, la de considerar que, si bé el moviment present sempre té menys pes que l'anterior (el que es pot representar amb un paràmetre de descompte w aplicat als guanys, on 1>w>0), aquest factor és prou alt com per fer que cap estratègia òptima sigui independent de l'estratègia utilitzada pel contrincant.

Doncs bé, sorprenentment, l'estratègia guanyadora en ambdues conteses fou la més simple de totes les presentades (5 línies de codi FORTRAN), la proposada pel professor Anatol Rapoport de la Universitat de Toronto i denominada TIT FOR TAT. Aquesta estratègia és molt fàcil d'explicar: coopera en el primer moviment i a partir d'aquí fa en cada jugada el que el seu contrincant ha fet en la jugada anterior. És a dir, és l'estratègia de l'«ull per ull» o de «tornar la moneda». És fàcil veure que per la seva estructura, aquesta estratègia no pot guanyar cap enfrontament: com a molt farà tants punts com el seu adversari o menys. On rau, aleshores, el secret del seu èxit? Doncs en que obté bones puntuacions contra qualsevol tipus d'adversari. Altres estratègies aconseguien explotar les febleses d'alguns contrincants, però eren a la vegada clarament derrotades per altres; mentre que TIT FOR TAT és inexpugnable. Axelrod va detectar les característiques de les estratègies triomfadores: són amables (no traeixen sense causa), provocables (prenen represàlies quan són traïdes), perdonen (tornen a cooperar si l'oponent deixa de trair) i els manca enveja (no juguen pensant en obtenir millor puntuació que l'adversari). TIT FOR TAT reunia aquestes virtuts millor que qualsevol altra. Aquest anàlisi va ser publicar per Axelrod en quatre importants articles científics (un d'ells a la revista Science) i el 1984 en forma de llibre: The Evolution of Cooperation.

El que resulta realment interessant d'aquest experiment són les seves aplicacions biològiques. Molts científics havien observat relacions de cooperació a la natura que no acabaven de poder explicar amb la teoria de la selecció natural. La pregunta que calia respondre era: sota quines condicions pot emergir la cooperació en un món d'egoistes sense autoritat central?

L'aplicació de la Teoria de Jocs a l'àmbit de la teoria evolutiva va sistematitzar-se també aquells anys. La primera obra que presentava una visió de conjunt de la teoria fou Evolution and the Theory of Games (1982), de John Maynard Smith. Maynard Smith va introduir un concepte clau, el d'Estratègia Evolutiva Estable (ESS, de les sigles en anglès). Una ESS és aquella que, si tots els membres d'una població l'adopten, aleshores cap estratègia mutant pot envair-la si només hi intervé la selecció natural. En aquest assaig es partia del model més bàsic, el joc del Falcó-Colom [Hawk-Dove game] i a partir d'ell s'hi anava afegint complexitat, tant conceptual com matemàtica: interacció d'un individu amb un grup, guerra de desgast [war of attrition], jocs amb models genètics, sistemes d'aprenentatge, estratègies mixtes, jocs asimètrics, influència de variables com la propietat del recurs en joc, la transferència d'informació, el compromís, la territorialitat...

D'acord amb la definició de Maynard Smith i els resultats d'Axelrod, TIT FOR TAT és una ESS. Axelrod demostrà no només que TIT FOR TAT no podia ser envaïda per cap altra estratègia, sinó que ella mateixa podia envair qualsevol altra estratègia col·lectivament estable (com la de «sempre trair») sempre que fós una petita comunitat d'individus mutants la que s'infiltrés, i no només un de sol. Un experiment molt revelador que va dur a terme fou la d'emular l'ecologia del torneig: les poblacions representatives de cada estratègia en la següent ronda eren proporcionals a l'èxit que obtenien en la present. Aquest model, que simula l'evolució de les poblacions per selecció natural, tornava a tenir TIT FOR TAT com a clara guanyadora, el que refermava la seva estabilitat al llarg del temps.

El treball d'Axelrod es va convertir immediatament en objecte d'estudi i ha generat una àmplia bibliografia. Com acostuma a passar, les solucions simples i espectaculars atreuen a molta gent, i els seus resultats van ser aplicats a situacions molt diverses, de vegades simplificant excessivament les condicions per aplicar el model (el mateix Axelrod la utilitza per explicar la situació de viu-i-deixa-viure a la guerra de trinxeres durant la Primera Guerra Mundial). Així, TIT FOR TAT es va convertir en el model capaç d'explicar l'aparició de la cooperació en les complexes interaccions socials entre humans i fins i tot l'evolució de la cooperació social en tota la naturalesa, el que evidentment és fer-ne un gra massa. Una conseqüència interessant fou la de servir de base a un grup d'intel·lectuals que, com Peter Singer, reclamaven a les posicions polítiques d'esquerra una reconciliació amb el darwinisme, reticent des de que Marx postulà que «l'essència de l'home [...] consisteix en el conjunt de les relacions socials» i des de que un interessat darwinisme social servís de justificació de les desigualtats socials. Els liberals també poden portar l'aigua al seu molí afirmant que es pot reduir el paper de l'Estat perquè la cooperació sorgirà de manera natural entre els individus, tot i que Axelrod fa algunes observacions en termes de que l'autoritat pot intervenir en el joc alterant els valors dels guanys en la matriu (per exemple, augmentant la pena per traïció) i transformar el joc en quelcom que ja no és més un DdP. Com observa Roger Arnold, del Mises Institute, Axelrod sembla justificar la intervenció estatal tot i que entra en conflicte amb la troballa que ell mateix acaba de fer: que la cooperació pot sorgir per selecció natural en un ambient no-coercitiu. Això, és clar, sempre que es donin les condicions que s'imposen al joc, una de les quals també té una lectura política: per a que la cooperació emergeixi de forma natural, el pes de les interaccions futures ha de ser prou important, és a dir, els dos adversaris han de saber que s'enfrontaran repetidament en el futur i que les decisions que prenguin ara tindran conseqüències. Això afavoreix evidentment un model de societats obertes i interrelacionades.

Axelrod manté una web on pot descarregar-se el programari del seu torneig. Al seu llibre li seguí una seqüela, The Complexity of Cooperation (1997), on aprofundeix en les seves tesis. Com a curiositat, John Maynard Smith va participar al segon torneig presentant una variació de TIT FOR TAT menys estable, que només assolí la vint-i-quatrena posició.

dimecres, d’octubre 15, 2008

[...]

«Creo en la libertad de mercado, pero en la vida hay coyunturas excepcionales. Se puede hacer un paréntesis en la economía de libre mercado.»
Gerardo Díaz Ferrán, president de la CEOE


«Que nadie espere que el precio de la vivienda baje un 30 o un 40% porque, antes de eso, se la regalo al banco. [Si se reactiva el mercado] podríamos recuperar la inversión para reinvertirla en el programa de viviendas de protección oficial que propone el Gobierno»
Guillermo Chicote, president de l'Asociación de Promotores y Constructores de España (APCE)


«[El Pacto de Estabilidad y Crecimiento se aplicará teniendo en cuenta] las circunstancias excepcionales en las que nos encontramos.»
Nicolas Sarzozy, President de la República Francesa


«[El Gobierno ha decidido] crear un fondo con cargo al tesoro de 30.000 millones de euros, ampliable a 50.000*, para comprar activos sanos de entidades financieras. [...] Este fondo se apoyará en asumir activos de calidad.»
José Luis Rodríguez Zapatero, President del Govern d'Espanya

[* 15% - 25% dels pressupostos generals de l'Estat per al 2008]







M'agradaria agafar un guix i poder traçar la línia de «fins aquí va arribar la riuada», però em temo que ens queden encara molts mesos d'escoltar nicieses com aquestes.

diumenge, d’octubre 12, 2008

La censura de premsa al primer franquisme

La continuació de la història de les relacions entre la premsa espanyola i el poder polític ha estat estudiada també per Justino Sinova i publicada a La censura de prensa durante el franquismo (1989). El títol és enganyós, ja que només comprèn el període 1936-1951 i no pas tot el franquisme.

El primer que cal notar és que ara ja no té sentit parlar de les limitacions a la llibertat de premsa. La política de premsa del franquisme no va suposar només un increment quantitatiu de les restriccions a l'exercici de la lliure informació, sinó un canvi qualitatiu de la funció del periodisme. Sinova cita les formulacions teòriques del falangista Maximiano García Venero, que sintetitzen molt bé les bases ideològiques sobre les que s'havia de sustentar la nova política de premsa a Espanya:
El periódico y el periodista servirán al Estado. [...] A un Estado fuerte corresponde una Prensa fuerte. No puede existir fortaleza en la Prensa si esta obedece a otros móviles, políticos o particulares, diferentes a los que inspiran el mismo Estado.

Així doncs, com diu Sinova: «el periodismo será concebido como una actividad de servicio al Estado; el periódico, como un instrumento de acción política; y el periodista, como un trabajador más de la Administración». Es discuteix de vegades si el règim de Franco pot ser qualificat de totalitari, de feixista o si s'assemblà més als règims autoritaris cabdillistes d'Amèrica Llatina; doncs bé, com veurem, pel que fa a la política de premsa no pot haver cap dubte: fou netament totalitari.

La llei que regí durant tot el primer franquisme fou redactada el 23 d'abril de 1938 —durant la guerra i per tant, en unes circumstàncies extraordinàries— per José Antonio Giménez Arnau per encàrrec de Ramón Serrano Súñer, aleshores ministre de Governació, i, tot i que fou dictada amb caràcter provisional, va estar vigent fins la «Llei Fraga» de 1966. Amb tals patrocinadors, no és d'estranyar que el redactat seguís les passes de la legislació de Mussolini i Goebbels. El seu article segon deixava ben clar les cinc funcions que corresponien a l'Estat per a dur a terme la seva «facultat ordenadora» sobre la Premsa:
  1. La regulació del número i extensió de les publicacions periòdiques
  2. La intervenció en la designació del personal directiu
  3. La reglamentació de la professió del periodista
  4. La vigilància de l'activitat de la Premsa
  5. La censura

Com observa Sinova, «el Estado se convertirá en el dueño de toda la actividad informativa: el que decidía cuántos periódicos podían ser publicados, el que señalaba lo que se podía decir y cómo, el que ordenaba lo que había que difundir en determinados momentos, el que ponía el límite a la labor de crítica, el que facultaba a las personas para ejercer el periodismo, el que sancionaba, en fin, cualquier mínima desviación de la norma impuesta». Les empreses periodístiques van continuar essent privades, però amb un director imposat pel Règim, el que de vegades originà penosos incidents amb els amos del diari (casos Pradera a Ya, Losada a ABC, Galinsoga a La Vanguardia...). Els periodistes foren depurats —la majoria dels que havien exercit al bàndol republicà durant la guerra foren condemnats a mort o a cadena perpètua— i s'examinà la seva conducta en relació amb el Moviment Nacional.

El Règim exercia la seva facultat de control de la informació principalment a través de consignes diàries d'obligat compliment sota pena de dures sancions i a través també d'una rigorosíssima censura. Sinova distingeix quatre etapes diferents, connectades amb els diferents titulars del ministeri de Governació. La primera, durant la primera meitat de la Guerra Civil (18 de juliol de 1936 a 31 de gener de 1938), va estar caracteritzada per l'autoritat militar: els organismes dedicats a controlar la premsa (pura propaganda de guerra en aquells moments) pertanyien a l'exèrcit i exercien les seves tasques al costat del quarter general de Franco. A aquesta etapa la seguí una (31 de gener de 1938 a 20 de maig de 1941) d'aproximació al nazisme i al feixisme comandada per Serrano Súñer, en la que es promulgà la llei d'abril de 1938 a la que ens hem referit. A la tercera etapa (20 de maig de 1941 a 27 de juliol de 1945) fou la Falange la que controlà la premsa i concedí alguns privilegis als seus òrgans de difusió. A la darrera etapa (27 de juliol de 1945 a 19 de juliol de 1951), tàcticament iniciada veient el rumb que prenia la Segona Guerra Mundial, el Règim intentà mostrar una imatge allunyada del totalitarisme i apropar-se a les democràcies occidentals, així que foren els sectors catòlics els que es feren càrrec del control de la informació.

La censura era d'una meticulositat aclaparadora i donava indicacions fins a extrems grotescos: temes i arguments sobre els que s'havia d'informar obligatòriament i sobre els que estava prohibit, discursos i notícies que havien de dur un comentari i els que no, paraules que havien de sortir en el titular i en el cos de la notícia, to general de l'escrit, ubicació de la notícia al diari o a la pàgina, columnat, tipus de lletra i si s'havien d'inserir fotografies... L'exaltació i adulació contínua de Franco fou una obsessió per al Règim, que farcia els diaris de ridículs ditirambes en el més pur culte a la personalitat estalinista, i que pel contrari suprimia qualsevol referència als ministres i a altres autoritats, no fos cas que poguessin fer-li ombra. Per a fer efectiu aquest control, les Delegacions Provincials elaboraven cada dia uns Fulls d'Inspecció en els que donaven compte al ministeri del compliment de les consignes per part del diaris sota llurs jurisdiccions.

En els dos posts anteriors vam veure les limitacions que va viure la premsa espanyola durant la Segona República, desconegudes per molts i que cal denunciar. Però malgrat les mancances i arbitrarietats que es patiren, no hi ha comparació possible: la situació durant la dictadura franquista fou infinitament pitjor i no té parió amb cap altre període anterior. El Règim s'apoderà completament dels mitjans de comunicació, convertint-los en instruments de propaganda durant dècades i sense deixar-los ni una escletxa de llibertat. Acabo citant Sinova: «Increíble o no, lo que se cuenta aquí sucedió. Y es bueno conocerlo. Sobre todo, para que no se repita».

dissabte, de setembre 27, 2008

La llibertat de premsa a la Segona República. II. El segon bienni i el Govern del Front Popular

És unànimement acceptat pels historiadors que la victòria de les dretes en les eleccions de novembre de 1933 —les primeres amb sufragi femení— no va ser mai acceptada per les esquerres, que s'identificaven amb el règim i es consideraven les úniques legitimades per a governar. Els resultats eren, però, inapel·lables: 259 diputats de dreta, 119 de centre i 95 d'esquerra. L'entrada al govern de tres ministres de la CEDA el primer d'octubre de 1934 —d'altra banda, la força política més votada, amb 115 escons— fou el motiu al·legat per a l'inici d'una revolució a Astúries i a Catalunya, que s'estengué per tota la península i es va saldar amb més de quatre mil morts. No és el moment d'entrar en detall en aquest episodi, però vull traslladar l'anàlisi de Santos Juliá que cita l'autor:

Las primeras manifestaciones de dirigentes socialistas sobre la necesidad de adueñarse de todo el poder o de conquistarlo por los medios que fuese, lo que no excluía naturalmente el empleo de la violencia, no guardan relación alguna con un presunto temor a a amenaza del fascismo. Los socialistas comenzaron a elaborar el discurso de la conquista del poder inmediatamente que fueron excluidos del Gobierno y ante la perspectiva de que fuesen los radicales quienes se hicieran con la Presidencia.

En els turbulents temps en que governà la dreta —sis ministres de Governació en dos anys— la norma foren els estats d'excepció en una o altra part del territori, i conseqüentment, la suspensió dels drets individuals d'acord amb la llei d'Ordre Públic amb què s'havia dotat la República. Quant a la llibertat de premsa, la novetat més destacable era que la suspensió arbitrària de diaris va ser reemplaçada per la censura prèvia, i que les tornes canviaren i aquest cop foren els diaris d'esquerra els perseguits. La batuda que sofriren els diaris d'esquerra fou tan indiscriminada com la que patiren els de dretes arran de la sanjurjada: no només els que secundaren la vaga general revolucionària i atiaren el conflicte armat foren suspesos, sinó també molts altres en raó únicament de la seva ideologia.

La reinstauració de la censura prèvia fou un cop dur per a la premsa, que a més tenia prohibit deixar a la vista les esmenes dels censors en forma d'espais en blanc o de línies il·legibles, i havia de limitar-se a inserir el rètol de «visado por la censura» a primera plana. Les autoritats buscaven limitar l'impacte de notícies relacionades amb la seguretat ciutadana i resguardar-se de les crítiques a la seva gestió, però el seu zel arribava a extrems absurds, com el de suprimir textos del Diario de Sesiones o declaracions dels mateixos ministres (!).

Per a substituir la llei d'Impremta de 1883, el Govern conservador va enviar a Corts un nou text, impulsat per José María Gil Robles, el líder de la CEDA. La llei tenia molt presents els fets de 1934 i en la seva concepció hi bategava la limitació dels «excessos periodístics». Malgrat alguns aspectes liberals, el text estava plantejat a la defensiva i facultava al Govern per a establir la censura prèvia sota unes condicions difuses que obrien la porta a l'arbitrarietat. Com a mostra, aquest paràgraf de l'article 18è:

Los que publicaran hechos falsos, de los que pueda resultar algún peligro para el orden público o dañen los intereses o al crédito del Estado o de sus organismos, o reprodujeren documentos oficiales sin la debida autorización, comprometiendo la seguridad o el prestigio del Estado o los intereses de la economía nacional [...] serán castigados con la pena de prisión menor en su grado medio y prisión mayor en un grado mínimo y multa de 2.500 a 10.000 pesetas.

De nou quedava el Govern encarregat de decidir què era un «fet fals», què podia resultar perillós per a l'ordre públic, que danyava el crèdit de l'Estat i què comprometia el seu prestigi. El projecte va topar-se amb el rebuig unànime d'una premsa escarmentada, tipa de viure permanentment sota vigilància i en un estat d'excepcionalitat, i va arribar al Congrés sense convençuts defensors. Després de vàries sessions parlamentàries el projecte va quedar aparcat sense arribar mai a ser aprovat.

La convocatòria d'eleccions generals el 7 de gener de 1936 per al següent 16 de febrer porta acompanyat l'aixecament l'estat d'excepció a tota Espanya a fi de que es pugui celebrar la campanya electoral amb normalitat democràtica. Per primer cop des de la instauració de la República la premsa gaudirà de totes les garanties que la Constitució els ofereix (tot i que, incongruentment, els partits polítics no podien utilitzar la ràdio per a fer propaganda i els cartells havien de sotmetre's a l'autorització governamental). Poc va durar l'alegria: el dia després de les eleccions, en les que el Front Popular va resultar vencedor, el Govern en funcions va declarar l'estat d'alarma, pressionat per la cúpula militar i temorós d'eventuals accions violentes. Havent dimitit Portela Valladares i format un nou Govern sota la presidència de Manuel Azaña, l'estat d'alarma no fou revocat i es mantingué ininterrompudament fins l'esclat de la guerra civil. La censura prèvia que portava associat l'estat d'alarma va fer que els diaris es veiessin impedits d'informar sobre els nombrosos casos de violència política que van tenir lloc en aquelles jornades. Els diaris denunciaven una diferent vara de medir segons si es tractés d'un mitjà afí o crític al Govern, i potser el cas més esperpèntic d'aquesta darrera etapa foren les instruccions que la censura va imposar a la premsa per al tractament de dos sonats atemptats: l'assassinat del tinent d'Assalt José Castillo i del cap de l'oposició José Calvo Sotelo. El Ministeri de Governació va prohibir als diaris publicar més que una simple referència a la «mort» (que no «assassinat», paraula censurada) del polític monàrquic, i el director general de Seguretat Alonso Mallol elogiava la militància comunista del tinent Castillo i el qualificava de «nuevo mártir de la República», mentre que instruïa d'aquesta manera als periodistes sobre l'altre cas (parla Benjamín Bentura, un dels periodistes presents): «Él lamentaba lo ocurrido, pero si había de ser sincero, tenía que decir que sentía enormemente la muerte del teniente Castillo. [...] [Nos dijo] que no nos molestáramos en hacer la información sobre el asesinato de Calvo Sotelo. Era criterio del Gobierno que no se diese más que la noticia de la muerte del político monárquico». Per a molts historiadors, l'assassinat del cap de l'oposició, executat per membres de la Guàrdia d'Assalt i de la Guàrdia Civil, fou el detonant que desencadenà la rebel·lió militar que duria a la guerra civil.

L'assaig de Sinova no deixa marge al dubte: la llibertat de premsa durant la Segona República espanyola no passaria cap filtre democràtic sota els nostres estàndards actuals. Si bé les lleis de Premsa que promulgaren els successius Governs tingueren una certa contestació parlamentària (Sinova exposa les crítiques del monàrquic Ossorio i del liberal Royo Villanova), el cert és que, com assenyala l'autor, «la represión gubernamental contra la Prensa ejercida muchas veces a espaldas de la opinión pública representa una página oscura que no es ético desconocer y que califica muy negativamente a los políticos responsables de la República y al sistema mismo».

diumenge, de setembre 21, 2008

La llibertat de premsa a la Segona República. I. El primer bienni

Per als interessats en les conflictives relacions entre premsa i poder a l'Espanya del segle XX resulta inevitable recalar en els treballs de Justino Sinova, professor de Teoria de la Comunicació, periodista i autor de diversos llibres de política i comunicació. Entre les seves publicacions cal destacar un estudi sobre la llibertat de premsa a la Segona República i un sobre la censura durant el primer franquisme (premi Espasa d'assaig).

Dels dos, potser el més interessant a priori és el dedicat a la Segona República, ja que aquest període gaudeix actualment d'una reconstrucció idíl·lica que ha acabat per persuadir a molts de que fou una època de llibertat, justícia i prosperitat sense parió. Doncs bé, Sinova ens mostra com, al menys quant es refereix a la llibertat de premsa —un dels pilars de qualsevol sistema que vulgui dir-se democràtic, no ho oblidem—, això no fou així ni de bon tros. Val la pena fer un recorregut cronològic pels cinc anys escassos que durà el règim i palesar l'evolució de la legislació i de l'aplicació executiva al respecte.

El nou règim s'inicià amb la posada en vigor de la Llei d'Impremta de 1883, elaborada durant la Restauració. La llei era prou liberal en el seu contingut (per exemple, limitava l'arbitrarietat política en requerir d'una sentència judicial per a dur a terme el tancament d'un diari) i no va trobar contestació quan s'establí com a mesura provisional. El problema és que aquesta llei convivia amb una altra que la podia eventualment buidar de contingut: l'Estatut Jurídic del que es dotà el Govern republicà mentre no es promulgués la nova Constitució, que tenia com a darrera disposició l'autorització per a sotmetre la llibertat personal i els drets ciutadans a un «règim de fiscalització governativa» sota determinades condicions:

El Gobierno provisional, a virtud de las razones que justifican la plenitud de su poder, incurriría en verdadero delito si abandonase la República naciente a quienes desde fuertes posiciones seculares y prevalidos de sus medios, pueden dificultar su consolidación. En consecuencia, el Gobierno provisional podrá someter temporalmente los derechos del párrafo cuarto a un régimen de fiscalización gubernativa, de cuyo uso dará asimismo cuenta circunstanciada a las Cortes Constituyentes.

Tot i que el nou règim s'enfrontava a grans reptes, resultava clar que la disposició sisena tenia un redactat prou ambigu com per a permetre l'arbitrarietat del Govern sense que fos possible el sotmetiment real i efectiu a la llei o al Parlament. I Sinova mostra amb nombrosos exemples com així fou: durant el primer bienni, les suspensions i les fortes multes als diaris —principalment els de dreta, però també els d'extrema esquerra— se succeïren sense pausa (i sense intervenció judicial). Aquestes suspensions s'executaven en molts casos sense exposar els motius i sense especificar la durada, el que deixava a les empreses periodístiques en una total indefensió, a la mercè del caprici de l'autoritat competent (el Govern per a la premsa nacional, els governadors civils per a la provincial). El concepte de llibertat de premsa queda retratat molt clarament en aquestes declaracions de Miguel Maura, primer ministre de Governació:

Éste es un régimen de libertad, pero [...] las informaciones tendenciosas o las noticias tergiversadas tendrán una sanción fulminante, porque todo régimen político que nace hay que respetarlo para que se consolide en bien del país.

Jutge i part, el Govern decidia què era «tendenciós», què «tergiversat» i no s'estava de confondre interessadament la legítima crítica al Govern —sovint molt dura— amb l'atac al règim.

El gravíssim problema de la violència, que desbordava el Govern, va convèncer Azaña de que calia una nova norma que els dotés de més mitjans repressius. Així, Azaña va dictar en quaranta-vuit hores la que seria la Llei de Defensa de la República, una llei d'excepció que va ser tramitada d'urgència per evitar el debat amb l'oposició, que no va conèixer el seu contingut fins que es presentà a la cambra per a ser votada el 21 d'octubre de 1931. La llei considerava «actes d'agressió a la República», per exemple, «la difusión de noticias que puedan quebrantar el crédito [del govern, se suposa] o perturbar la paz o el orden público» i també «la apología del régimen monárquico» (és a dir, la seva defensa o lloança pública!), i facultava al Govern, de nou constituït en l'única instància decisòria, per a suspendre els diaris o multar-los durament si la incomplien. Azaña, com Maura, es justificava distingint entre «la verdadera Prensa» —l'afí— i «esos reptiles que circulan por la sombra» —la crítica.

La Constitució republicana, promulgada el 9 de desembre de 1931, reconeixia la llibertat d'expressió d'aquesta manera (article 34):

Toda persona tiene derecho a emitir libremente sus ideas y opiniones, valiéndose de cualquier medio de difusión, sin sujetarse a la previa censura.
En ningún caso podrá recogerse la edición de libros y periódicos sino en virtud de mandamiento de juez competente.
No podrá decretarse la suspensión de ningún periódico, sino por sentencia firme.

Aquesta redacció moderna i liberal, impecable, va quedar en no-res perquè el Govern va aconseguir la pròrroga de la Llei de Defensa de la República, un instrument de poder al que no volien renunciar i que els permetia suspendre els drets individuals sense necessitat de resolució judicial. Azaña va haver de convèncer al seu Consell de la urgència del cas, ja que un cop aprovada la Constitució la Llei de Defensa de la República esdevindria automàticament anticonstitucional, i en una altra ràpida maniobra va aconseguir incloure-la com a llei transitòria de la Constitució un dia abans de la seva aprovació. Casares Quiroga, nou ministre de Governació després de la dimissió de Miguel Maura en desacord pel, al seu entendre, caràcter anticatòlic de la nova Constitució, fou l'encarregat d'aplicar la llei. D'entre les actuacions contra la premsa en aquest període, la més sonada va tenir lloc després de la sanjurjada, quan es van suspendre cent vint-i-set diaris i revistes de dretes als que el Govern no va dubtar en atribuir connivència amb l'intent de cop d'Estat.

Més endavant el Govern elaborà dues lleis que tindrien molta influència en la situació de la premsa: una que suprimia la premsa militar, aquella que deia representar l'opinió de l'exèrcit, i una nova llei d'Ordre Públic. Aquesta darrera començava per considerar que entre els actes que afectaven a l'ordre públic s'havien de comptar els realitzats d'acord amb l'article 34 de la Constitució, és a dir, els teòricament emparats per la llibertat d'expressió. Preveia tres estats d'excepció (de prevenció, d'alarma i de guerra) i per a cadascun establia mesures diferents sobre l'activitat dels diaris, que incloïen l'obligatorietat de presentar en el Ministeri de Governació tres exemplars de l'edició del dia una hora abans de la distribució, el dret a sotmetre a censura prèvia tots els impresos i a la seva recollida i suspensió, a més de severes multes. Com veurem en el proper post, aquesta llei aprovada per l'esquerra fou utilitzada per la dreta contra els mitjans d'esquerra durant el bienni radical-cedista.

Acabo aquestes notes amb una reflexió sobre el protagonista màxim d'aquest bienni. Sinova no oculta la seva antipatia per Manuel Azaña, a qui descriu com un egòlatra superb, demagog i de tics cabdillistes i autoritaris. Val la pena contrastar aquesta imatge amb la de l'audaç home d'estat que ens oferia una obra de la que vam parlar en el passat. Si en l'assaig d'Eduardo García de Enterría Azaña era un liberal reformista que establí el principi fonamental del valor normatiu de la Constitució, Sinova ens mostra com el mateix polític convertí en paper mullat la lletra de la Carta Magna pel que fa a la llibertat de premsa en mantenir vigent la Llei de Defensa de la República, radicalment incompatible en esperit. Dos retrats ben diferents que ajuden a entendre millor a aquest polièdric personatge i el moment històric en que governà.


(cont.)