dissabte, de gener 12, 2008

D'un temps, d'un país

Contra Catalunya (1997), d'Arcadi Espada, és la crònica de la decepció d'un sector de catalans, progressistes i no nacionalistes, després de tres lustres d'hegemonia pujolista. El desencís i la impotència tenen unes coordenades repetides mil cops i sobre les que no hi entraré. Tanmateix, sí que vull referir-me a un parell d'aspectes que em semblen especialment interessants. El primer és que hi ha, segons ell, un moment clau, un punt de no retorn en el triomf del nacionalisme: la manifestació de desgreuge que es convocà a l'entrada del Parlament quan el fiscal general de l'Estat, Luis Burón Barba, presentà una querella criminal contra Jordi Pujol per l'afer Banca Catalana. Allà es definí el «contra Catalunya» que dóna títol al llibre: el considerar qualsevol crítica al poder com un atac al país i a les institucions, encarnades en el seu president. Creu Espada que «res del que el PSC va fer, res del que va fer Obiols a partir d'aquella tarda va tenir cap més objecte que el de posar les bases de conducta necessàries perquè es produís el reingrés a la congregació com abans millor i era igual en quines condicions humiliants».

Falta en aquest llibre un epíleg amb data d'avui, el caire del qual el lector pot imaginar si coneix la trajectòria de l'autor. Seria aquest un epíleg encara més pessimista, perquè es veuria obligat a confirmar els pitjors temors: que l'alternança democràtica a Catalunya –i precisament de la mà de Pasqual Maragall, artífex de la transformació de Barcelona que Espada tant admira– no va portar una rebel·lió contra els principis nacionalistes que havien regit la vida de Catalunya els vint-i-tres anys anteriors, ans l'assumpció tàcita de que ja no és possible fer política a Catalunya fora dels paràmetres i dels esquemes que Pujol va implantar. Aquesta ha estat la darrera victòria de l'expresident, la que tant mal ha fet a la gent que pensava com l'autor.

I l'altra observació d'Espada que vull destacar és la següent:

El nou règim havia dissolt tots els franquistes catalans. En realitat, havia fet com si aquests homes no existissin i, cosa que té més mèrit, com si no haguessin existit mai. He pensat sovint en un curiós fenomen doble: per un cantó, els franquistes volien desaparèixer del mapa perquè ningú els passés comptes i per reaparèixer, si de cas, blindats per l'oblit, uns anys després. Per l'altre cantó, al catalanisme emergent li calia representar la imatge d'un país homogeni. Un país decidit a demostrar-se a ell mateix que havia estat bell, bo i sagrat. Sense fissures, sense franquistes. Un vel de silenci va cobrir la nació: així es cobreixen les escenes o els capítols mal resolts. La historiografia hi va contribuir: durant molts anys, els historiadors, que quasi tots eren d'esquerres, van creure que la tasca consistia a preservar la memòria dels honrats lluitadors de la clandestinitat, i encara més la dels supervivents del daurat món de la República. Hi van dedicar tots els esforços. Fins al punt que alguns episodis o algunes vides només van adquirir sentit al paper pautat de la historiografia resistencial. En el fons, no van deixar de complir amb el seu deure de fills, de nebots o de néts: és veritat que de vegades d'aquestes escombraries en sobresortia algun parent. Fos per deure filial o militant –la militància sol comportar viure en un món on l'altre no compta– el cert és que més de vint anys després del final de la dictadura no hi ha explicacions versemblants sobre què va ser el franquisme a Catalunya, qui va ser la seva gent o quins els seus cafès; quina l'ambició, el límit o la lògica; quins els seus bards: no hi ha llibres que en portin el pus o la noblesa.

Deu anys després de la publicació de Contra Catalunya, la cosa no ha millorat substancialment. De biografies de franquistes catalans n'hi ha tres de mal comptades: la de Joan Antoni Samaranch (escrita pel propi Espada i Jaume Boix), la de Josep Maria de Porcioles i la de José María Fontana i Tarrats. Joan Maria Thomàs ha estudiat la formació de la Falange a Barcelona, Borja de Riquer el paper de Cambó i la Lliga en el suport a la rebel·lió militar i potser el d'Ignasi Riera és el treball que més s'ajusta al que Espada reclamava, tot i que n'ignoro l'enfocament. Però continua l'ombra generalitzada sobre gent com Ferran Valls i Taberner, Joan Ventosa i Calvell, Miquel Mateu i Pla, Eduard Aunós i Pérez, Enric Fontana i Codina, Pere Gual i Villalbí, Josep Lluís Villar i Palasí, Eduardo Tarragona... Més terrible em sembla el calaix on s'han desat alguns dels episodis més negres dels primers anys de la transició política a Catalunya, els dels brutals assassinats de l'industrial José M. Bultó i Marquès i de l'ex-alcalde de Barcelona Joaquim Viola i Sauret, ambdós a mans de l'Exèrcit Popular Català (EPOCA).

Saber per entendre.