Art i bullshit
If this is the best British artists can produce then British art is lost. It is cold, mechanical, conceptual bullshit.
Kim Howells, ex-ministre de cultura del Regne Unit, comentant una exposició del Premi Turner.
Kim Howells, ex-ministre de cultura del Regne Unit, comentant una exposició del Premi Turner.
Retrospectiva de Rothko al Kunsthalle. És la segona que veiem, després de la que va programar la Fundació Miró l'any 2000. S'aprecia perfectament la seva progressió com a artista: la dissolució de la forma i l'aparició de les textures, el camí fins els color fields, la consolidació d'un llenguatge pictòric personal, les subtils variacions en el temps dins d'aquest estil...
Com és habitual, l'exposició s'il·lustra amb textos extrets dels seus escrits sobre art. Algun dia algú haurà d'estudiar la quantitat de bullshit que produeixen els artistes quan parlen de la seva obra. Juan José Sebreli s'ha ocupat de l'irracionalisme anti-il·lustrat que recorre el pensament filosòfic i artístic occidental dels darrers dos-cents cinquanta anys, però jo només pretenc cridar l'atenció sobre el fet que la reflexió estètica sigui un terreny propici per a les divagacions: retòrica aparentment profunda i transcendent però buida, poc rigor en el maneig de conceptes, transgressió en el llenguatge... xerrameca, al capdavall. La reverencial seriositat amb què es prenen els escrits teòrics dels creadors, com la clau que obrirà les portes a la comprensió cabal del seu art, impedeix qualsevol aproximació crítica. Sembla com si tinguéssim por de que si bufem sobre les paraules i queden en no-res, descobrirem que l'emperador va nu i haurem de qüestionar també la qualitat de la seva obra.
Segurament és així. Em sembla innegable que la crítica ha estat un instrument de legitimació de l'art modern, com abans ho fou el poder polític: ha construït una narració coherent de la història de l'art contemporani, ha establert una ortodòxia, a costa però de bastir-la sobre un discurs de vegades inintel·ligible. La crítica s'ha servit a més de la seva autoritat —acceptada submisament— per a lligar art abstracte i prestigi social, en el que l'admiració i la possessió d'obres contemporànies són reconegudes unànimement com un signe d'estatus. No sóc qui per jutjar quant lluny s'ha dut això i si s'ha obert un abisme entre l'opinió experta i el gust de l'aficionat. Baudrillard acusa l'art contemporani de mercaderia sobrevalorada i d'estar fet «de banalitat, de deixalles, de mediocritat assumida com a valor i ideologia». Qui sap? Josep Maria de Sagarra, en les cròniques alemanyes a les que em vaig referir fa uns dies, s'ocupava de l'impacte de les avantguardes artístiques al país i ho feia des d'una posició netament conservadora. La seva befa al cubisme, al fauvisme i a l'expressionisme es jutja avui totalment desfasada, en tant que aquests estils estan absolutament integrats en l'educació artística de tothom. Consti que no escric des de l'escepticisme ni coincideixo amb Robert Hughes quan sostenia que «des del punt de vista artístic vivim una època de merda»: m'agrada l'art i la música d'avantguarda —em transmeten quelcom que no sé posar en paraules, Lord Chandos—, però començo a alliberar-me de l'acceptació acrítica de tot el bullshit que l'envolta.
Com és habitual, l'exposició s'il·lustra amb textos extrets dels seus escrits sobre art. Algun dia algú haurà d'estudiar la quantitat de bullshit que produeixen els artistes quan parlen de la seva obra. Juan José Sebreli s'ha ocupat de l'irracionalisme anti-il·lustrat que recorre el pensament filosòfic i artístic occidental dels darrers dos-cents cinquanta anys, però jo només pretenc cridar l'atenció sobre el fet que la reflexió estètica sigui un terreny propici per a les divagacions: retòrica aparentment profunda i transcendent però buida, poc rigor en el maneig de conceptes, transgressió en el llenguatge... xerrameca, al capdavall. La reverencial seriositat amb què es prenen els escrits teòrics dels creadors, com la clau que obrirà les portes a la comprensió cabal del seu art, impedeix qualsevol aproximació crítica. Sembla com si tinguéssim por de que si bufem sobre les paraules i queden en no-res, descobrirem que l'emperador va nu i haurem de qüestionar també la qualitat de la seva obra.
Segurament és així. Em sembla innegable que la crítica ha estat un instrument de legitimació de l'art modern, com abans ho fou el poder polític: ha construït una narració coherent de la història de l'art contemporani, ha establert una ortodòxia, a costa però de bastir-la sobre un discurs de vegades inintel·ligible. La crítica s'ha servit a més de la seva autoritat —acceptada submisament— per a lligar art abstracte i prestigi social, en el que l'admiració i la possessió d'obres contemporànies són reconegudes unànimement com un signe d'estatus. No sóc qui per jutjar quant lluny s'ha dut això i si s'ha obert un abisme entre l'opinió experta i el gust de l'aficionat. Baudrillard acusa l'art contemporani de mercaderia sobrevalorada i d'estar fet «de banalitat, de deixalles, de mediocritat assumida com a valor i ideologia». Qui sap? Josep Maria de Sagarra, en les cròniques alemanyes a les que em vaig referir fa uns dies, s'ocupava de l'impacte de les avantguardes artístiques al país i ho feia des d'una posició netament conservadora. La seva befa al cubisme, al fauvisme i a l'expressionisme es jutja avui totalment desfasada, en tant que aquests estils estan absolutament integrats en l'educació artística de tothom. Consti que no escric des de l'escepticisme ni coincideixo amb Robert Hughes quan sostenia que «des del punt de vista artístic vivim una època de merda»: m'agrada l'art i la música d'avantguarda —em transmeten quelcom que no sé posar en paraules, Lord Chandos—, però començo a alliberar-me de l'acceptació acrítica de tot el bullshit que l'envolta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada