dissabte, d’abril 05, 2008

La moderna sociologia del coneixement científic

El primer intent d'anar més enllà de la sociologia de la ciència tradicional provingué de la Science Studies Unit de la Universitat d'Edimburg, on treballaven David Bloor, Barry Barnes, Steven Shapin, Donald A. MacKenzie i John Henry. Conocimiento e imaginario social (Knowledge and Social Imagery, 1971), de David Bloor, és la primera monografia on es presenta l'ideari de l'anomenat programa fort de la sociologia del coneixement científic.

Els principis del programa fort s'exposen molt aviat al llibre de Bloor i són els següents: causalitat, imparcialitat, simetria i reflexivitat. Que la sociologia de la ciència ha de ser causal vol dir que ha d'ocupar-se de les condicions que donen lloc a les creences (que no han de ser únicament causes de tipus social). Que sigui imparcial vol dir que ha d'exigir explicacions tant per les creences verdaderes com per les falses, tant per les racionals com per les irracionals, tant per les exitoses com per les fracassades. El principi de simetria imposa que el mateix tipus de causes han de poder explicar, per exemple, les creences falses i les verdaderes. Finalment, la reflexivitat ens diu que aquests patrons d'explicació han de poder aplicar-se a la sociologia mateixa (i a les seves teories).

El principi de simetria és potser el més polèmic. Fins aleshores estava molt clar que el sociòleg podia atrevir-se a relacionar una teoria científica falsa amb algun tipus d'explicació social (ja em vaig ocupar dels prejudicis racials que motivaren l'aparició de la craniometria i dels tests d'intel·ligència; l'afer Lysenko és un altre cas típic), però les teories verdaderes no requerien de més explicació: sorgien d'una curosa observació de l'evidència empírica i de l'ús de la racionalitat. El que ens diu Bloor és que això no és així i que també les teories verdaderes han de ser examinades sota aquesta òptica, ja que estan produïdes pel mateix tipus de causes. La veritat és que Bloor sap que treballa amb material sensible i al llarg del llibre es mostra molt cautelós (ambigu?) en les seves afirmacions. Estudiar les teories científiques en relació amb llurs circumstàncies socials és una cosa, i explicar-les únicament per elles —sobretot en el cas de teories empíricament exitoses— n'és una altra de ben diferent.

David Bloor, igual que Mary Hesse a Revolutions and Reconstructions in the Philosophy of Science (1980), es recolza també en el problema de la subdeterminació de les teories científiques: com que els científics han d'adoptar criteris extraempírics per a acceptar una teoria per davant de rivals igualment adequades empíricament, aleshores aquests criteris només poden ser explicats per factors socials i no pas lògics. Larry Laudan, un dels principals crítics del programa fort, fa notar a Demystifying Underdetermination (1996) la fal·làcia lògica d'aquesta argumentació. També considera un altre non sequitur la tesi de Bloor de que «l'estabilitat d'un sistema de creences és la prerrogativa dels seus usuaris». És cert que els científics de vegades han canviat les seves creences sense disposar de nova evidència empírica, i és cert que altres vegades han persistit en les seves creences malgrat noves observacions que semblaven refutar-les, però d'això no se'n deriva que la estabilitat de les teories sigui purament una «prerrogativa dels seus usuaris». Quelcom de semblant succeeix amb la qüestió de la càrrega teòrica [theory-ladenness] de les percepcions. Altres crítiques han estat igualment devastadores.

El grup de la Universitat de Bath liderat per Harry Collins i Trevor Pinch també s'associa sovint amb el programa fort, i han fet alguna contribució rellevant. Els dos grups es reconeixen deutors del polèmic treball de Thomas Kuhn, però el cert és que Kuhn rebutjà aquestes idees.

Un cop oberta la veda, ara es tracta de veure qui la diu més grossa. L'obra de Bloor va servir de base per a una aproximació sociològica molt més agosarada, la que proposaren Bruno Latour i Steve Woolgar a La vida en el laboratorio: la construcción de los hechos científicos (Laboratory Life: the Social Construction of Scientific Facts, 1979). El plantejament és molt més radical: per a aquests autors, el coneixement és «purament social», «els objectes no compten per a res», i la ciència produeix simplement «construccions arbitràries determinades pels interessos i requeriments d'una societat sui generis [la dels científics]». Com succeí en el cas de Kuhn i Bloor, ara és l'escocès qui renega de les tesis dels seus successors, fins el punt de publicar un article titulat significativament Anti-Latour (1999).

Només conec aquest assaig a través de fonts secundàries, però sí que he llegit una obra posterior de Woolgar: Ciencia: abriendo la caja negra (Science: the very idea, 1988), on aprofundeix en les mateixes idees. L'obra de Woolgar és realment provocadora: l'autor parteix del principi de simetria del programa fort i considera que la ciència i els seus mètodes no han de gaudir de privilegis a l'hora de ser examinats, ja que no són diferents a qualsevol altra comunitat social. Però Woolgar no s'atura aquí i denuncia a més la «ideologia de la representació», segons la qual els objectes (la realitat física exterior) preexisteixen a la seva representació i són els agents socials els que, mitjançant diversos mecanismes discursius i institucionals (de poder, al capdavall) constitueixen els objectes i s'autoconvencen de que aquests ja existien prèviament i que han estat simplement descoberts. Així, Woolgar diu que el relativisme «encara no ha arribat prou lluny» perquè assumeix aquest discurs i no s'oposen a un altre important supòsit: «que el món existeix independentment de —o amb antelació a— tot coneixement produït sobre ell»; en altres paraules, que no accepta que els objectes són el producte de les representacions i que, conseqüentment, la realitat física està socialment construïda. L'autor reprèn els autors del grup d'Edimburg per no acceptar que la construcció social ho és tot i creure encara que hi ha una realitat física externa que constreny d'alguna manera les nostres creences. Woolgar aconsegueix exasperar amb alguns dels exemples triats (el «descobriment» d'Amèrica!) i es pren unes llicències lingüístiques molt poc serioses.

L'anàlisi sociològic de l'activitat científica pot ser una àrea d'estudi molt fructífera, però ha de desempallegar-se d'una vegada per totes de tots aquests excessos irracionalistes.