dissabte, de juny 07, 2008

L'escatologia en l'art

Andrés Serrano exposa fotografies robades de cadàvers, Franz West fon en bronze excrements humans, Marc Quinn modela el seu bust amb la seva pròpia sang congelada, Nancy Burson fotografia nens amb malformacions facials, Louise Bourgeois conserva els diferents humors del cos humà en flascons de vidre, Mona Hatoum projecta vídeos d'endoscòpies... Sobre com l'escatologia ha pogut esdevenir una categoria artística de primer ordre s'interroga el crític Jean Clair a De immundo (2004).

Clair es remunta a Baudelaire, al marquès de Sade, als surrealistes i al dadà per a trobar els orígens de l'escatologia en l'art modern. El cèlebre urinari de Marcel Duchamp serà vist com un signe de rebel·lió contra el concepte de museu i cercarà alterar-ne la seva significació, però Duchamp també serà el primer en definir una estètica de la immundícia i elevar l'escatologia a categoria artística. L'anècdota de Picasso (a la pregunta: «Maestro, ¿qué haría usted si estuviera en prisión sin nada?», el pintor hauria contestat: «Pintaría con mi mierda») revela, emperò, una diferència crucial: per a aquella generació l'excrement era encara un mitjà per a donar forma, i no una fi en si mateix. Després de Duchamp vindrien les llaunes de femta de Piero Manzoni i l'ús de greix i cabells per part de Joseph Beuys. I després... l'absència de límits.


Clair analitza amb lucidesa com l'apologia de l'escatologia és un ultratge molt profund al conjunt de tabús que la societat ha ideat per a cohesionar-se i progressar, i fins i tot a la mateixa naturalesa humana. Per exemple, la profanació de tombes o la negació de la sepultura afecten a concepcions que conviuen amb l'home des dels seus orígens, ja que l'enterrament del morts és una pràctica ritual coneguda des de l'aparició de l'Homo Sapiens, i la incineració ha estat acceptada socialment només molt recentment. Els cementiris s'ubiquen a les afores de les ciutats (tot i que el ràpid creixement d'aquestes pugui fer inefectiva la mesura), i la visió de cadàvers o de fosses comunes provoquen una reacció instintiva d'horror. El mateix podria dir-se del pèl, que s'associa amb l'animalitat: afaitar-se forma part de la socialització de l'home, acompanya l'entrada en la vida adulta. Igualment la depilació femenina: tant les antigues Venus com les icones sexuals a la moda duen el pubis rasurat. Però és que a més el pèl perviu en els cadàvers, continua creixent mentre la carn es descomposa. Un darrer exemple: el progrés en la vida social de l'home donà un altre pas endavant quan circumscriví les funcions corporals bàsiques a l'àmbit més privat, simbolitzat per la substitució de les latrines comunitàries per cubiculums individuals.

Un dels casos més extrems d'aquesta forma d'art és el conjunt d'autoretrats de David Nebreda, que fotografia el seu cos esquelètic lacerat per pràctiques masoquistes i el rostre empastifat de merda. Per a ell també hi ha un discurs estètic a l'abast, el de la vida destrossada per l'esquizofrènia i la salvació a través de l'art. Jean Baudrillard ha escrit d'ell: «Nebreda consigue negarse absolutamente y plasmar esta auto-negación como obra de arte»; Juan Antonio Ramírez: «Nebreda ha bajado al abismo más oscuro de sí mismo y, tras sufrir peripecias y penalidades indecibles, ha regresado cargado de tesoros. Como joyas rutilantes, resplandecen ahora en la oscuridad de este mundo sombrío en el que habitamos todos»; Juan Bonilla: «Fotografías realizadas al borde de la muerte, con presencia de sangre, excrementos, heridas: la miseria de existir, el anhelo de no ser, la destrucción del yo que, paradójicamente, sale fortalecido de cada una de las instantáneas de Nebreda». I és que com en tants altres temes, un fals progressisme ha acabat per abraçar totes les aberracions que se li posen al davant. Quan Otto Mühl, cofundador i membre destacat dels Accionistes vienesos, sortí de presidi després de complir una pena de set anys per abús sexual de menors, violació i avortaments forçats comesos a la comuna del grup, certa premsa d'esquerres el celebrà com un heroi de la «lluita antifeixista» i contra la moral burgesa (!).

I és que si sorprenent resulta la producció d'aquesta mena d'obres, més ho és la seva entusiasta acollida. Pretenen passar per transgressores, però com pot considerar-se transgressor allò encimbellat per l'establishment, allò que forma part del discurs oficial de l'art —oficial en el sentit més literal del terme, perquè és l'Estat qui ha esdevingut àrbitre únic del gust—, allò que copa museus, galeries i revistes? La cínica voracitat del sistema, tal vegada, o simplement la por a ser titllat de reaccionari (la xacra dels nostres dies, sembla).

Quan cabells, sang, saliva i esperma constitueixen els elements primordials de les obres d'art —obres que pràcticament no s'elaboren, perquè els materials es mostren directament, en forma de fotografia, vídeo, motlle... gairebé sense intervenció de l'artista—, hem de reparar en el simbolisme que les emparenta amb les relíquies cristianes, en un moment en el que precisament és la pròpia religió qui, empentada pel signe dels temps, les relega a simples antigalles, sense veneració ni atribució de propietats sobrenaturals. Les relíquies dels sants cobren sentit en el marc d'una concepció del fet religiós on la significació de la mort, la resurrecció de la carn, el sacrifici i el sacrilegi són essencials. Però en una societat on la religió ha perdut el seu paper predominant, la vindicació de l'escatologia per part de l'art ha de cercar necessàriament la suplantació. L'aparent dessacralització de l'excrement no seria més que una ressacralització encoberta, i la voluntat de restabliment del sagrat porta a un discurs estètic quasi místic, com hem vist. Quant a la crítica a la societat i al poder establert que formulen tant els Accionistes com altres grups motivats ideològicament, no podem més que preguntar-nos sincerament quin seria l'«home nou» que sorgiria d'uns principis que enalteixen la violència més brutal i el retorn a les pràctiques tribals primitives. I és que, paradoxalment i malgrat l'embolcall de radicalisme, aquesta mística de la sang i la merda en el fons no és més que una visió romàntica, rousseauniana: la de la (falsa) puresa del salvatge.