dissabte, de juliol 05, 2008

Tensions amb els nacionalistes (hongaresos) (i II)

Hongria, per la seva part, estava en mans d'una aristocràcia reaccionària decidida a mantenir els seus privilegis i a impedir que les reformes liberals que havien començat a Àustria penetressin al seu territori. Mantenien un ferri control de la premsa i un règim quasi feudal que explotava els camperols sense miraments. El «Compromís», per tant, va reforçar el poder de la noblesa governant, a despit de les figures liberals que també aparegueren entre els magiars (Iván Széchenyi, Lajos Kossuth o Gyula Andrassy, per exemple), que uniren sempre les seves crides de major llibertat a la reivindicació nacional. L'actuació directa de l'Emperador fou decisiva per a que els hongaresos aconseguissin moltes de les seves demandes; Franz Joseph, decidit a mantenir la pau al preu que fos, ignorà el Parlament de Viena i tractà personalment amb les delegacions hongareses. Només la ferma voluntat de les autoritats austríaques d'introduir el sufragi universal a Hongria (que ja existia a Àustria però al que els governants hongaresos sempre s'havien negat, per por a una alteració de l'statu quo) va aconseguir que aquests cedissin en alguns dels punts més conflictius.

El que resulta significatiu és que l'exigència de respecte a la particularitat hongaresa per part de Viena no es corresponia amb el tracte que Budapest exercia sobre les minories no magiars del seu territori, sotmeses a un despotisme centralista molt pitjor que el que ells denunciaven. Un sistema censitari i electoral esbiaixat atorgava 405 escons als magiars (54% de la població), mentre que el 46% restant havia de conformar-se amb 5 escons els romanesos i 3 els eslovacs. Malgrat ser la meitat de la població del territori, acaparaven la totalitat de l'administració pública: 96% de funcionaris, 92% de mestres i 93% de professors universitaris. De les tres minories presents en terres hongareses, només els croates —que eren considerats una part annexa de la Corona hongaresa— aconseguiren una certa autonomia, limitada i controlada pels hongaresos. Es va dissenyar un «Compromís» específic croato-magiar, no exempt de tensions, i el moviment autonomista-nacionalista croata (esperonat per Viena com a estratègia per a afeblir als hongaresos) fou reprimit amb duresa. Els eslovacs, pel contrari, foren maltractats: la Corona austríaca inicialment els protegí, però el «Compromís» va deixar les mans lliures als hongaresos. Txèquia es convertí en terra d'asil per a molts eslovacs, que aprofundiren en una unitat política que dugué després de la Gran Guerra a la creació de l'Estat Txecoslovac. Quant als romanesos, van córrer una sort similar: els hongaresos s'annexionaren Transilvània després de 1848 i atiaren els romanesos contra Viena. Aquests s'hi oposaren i demanaren protecció a la Corona austríaca, que els ignorà. La venjança va venir després del «Compromís», que deixà als transilvans totalment sota poder magiar: des d'aquell moment foren perseguits i vexats, se'ls castigà molt durament i els partits autonomistes foren prohibits i els seus líders empresonats. Quan al final de la Gran Guerra, el regne d'Hongria fou trossejat i perdé dos terços del seu territori en virtut del Tractat de Trianon, als magiars que passaren a ser ciutadans —ara minoritaris— dels nous Estats sorgits de la partició (Txecoslovàquia, Romania, etc.), se'ls pagà amb la mateixa moneda, i els hi foren negats els seus drets nacionals.

La llengua va ser un factor de conflicte polític permanent. Un cop descobert el seu poder pel nacionalisme —seguint les doctrines romàntiques de Herder i Humboldt, i les idealistes de Fichte—, es convertí en una arma a utilitzar contra l'Imperi. En la Constitució austríaca nascuda del «Compromís» s'introduí un article que obriria la caixa dels trons: la prohibició d'imposar l'aprenentatge d'una llengua habitual en un Land als parlants d'una altra llengua. Aquesta aparent tolerància comportava la renúncia a establir una llengua comú a tot el territori (on es parlaven una dotzena de llengües, de diferents famílies lingüístiques) i la conseqüent consolidació dels illots lingüístics escampats arreu. Però mentre això succeïa a Àustria, a Hongria s'imposava l'hongarès com a llengua oficial i única de l'administració. D'aquest article es derivarien inacabables disputes (algunes grotesques) a l'àmbit escolar, judicial, administratiu, a la toponímia, etc. que acabarien per paralitzar l'acció política de l'Imperi (Ernest von Koerber, Primer Ministre de l'Emperador, escrivia el 1900: «La lluita lingüística és la causa del bloqueig existent en tots els àmbits públics, ja que els pobles de la monarquia a aquesta qüestió fins i tot els seus interessos més importants»). El nacionalisme acabà per impregnar-ho tot, i tots els habitants de l'Imperi (que fins aleshores havien viscut al marge de conflictes identitaris), atiats per polítics, intel·lectuals, periodistes i agitadors, es veieren compel·lits a escollir una nacionalitat d'entre les que s'oferien —i a fer-ne professió de fe—, cosa que evidentment afectà a la cohesió social. Posteriorment Hongria modificaria la Llei de Nacionalitats per imposar l'assignatura d'hongarès a totes les escoles i l'obligatorietat de dominar l'hongarès per a poder exercir com a mestre. A l'altra banda de la frontera, l'Àustria germànica també es mobilitzà per evitar una eslavització en aquells territoris on eren minoria. I naturalment, el mateix van fer els txecs i altres pobles.



Si algú, després de llegir aquests dos posts, ha trobat algun paral·lelisme entre la situació política a les darreries de l'Imperi dels Habsburg i l'actual a Espanya, segurament l'interessarà la segona part de l'assaig de Sosa Wagner.