dissabte, d’agost 09, 2008

Tornar a Kostanjevec

Claudio Magris esbossa a El Danubi un retrat de l'escriptor croata Miroslav Krleža de colors molt vius i suggeridors. Ens parla del seu compromís patriòtic, del seu suport a la revolució socialista a Iugoslàvia i del seu precoç antiestalinisme —perseguit per Djilas però tolerat per Tito—. Krleža és, per a Magris, «un escriptor potent i singular, amb una vitalitat elemental exorbitant i una vastíssima cultura plurilingüe i supranacional. És el poeta de la trobada i del xoc entre croats, hongaresos, alemanys i altra gent del món danubià; és un escriptor carregat de cultura i de furor, un intel·lectual i un poeta expressionista que sent una atracció especial per la discussió assagística però també pels canvis i els trencament, pels passatges agressius i per la invectiva sarcàstica». Excel·lents credencials.

Moltes de les obres de Krleža tenen la dissolució de la cultura europea del segle XIX i l'esfondrament d'un ordre social caduc com a tema. Aquest és el cas d'El retorno de Filip Latinovicz (Povratak Filipa Latinovicza, 1923), la primera novel·la de Krleža traduïda al castellà. En ella el pintor Filip Latinovicz regressa a la seva població natal, Kostanjevec, després d'haver viscut a l'estranger durant més de vint anys. Ho fa per enfrontar-se al seu passat, a la incògnita de la identitat del seu pare, que l'ha perseguit des que era un nen. Krleža mostra les angoixes interiors del seu protagonista en el que podria ser un antecedent a l'existencialisme literari —Sartre va manifestar la seva admiració per la novel·la— i la relació de Filip amb el cercle d'amistats de madame Bobočka, una femme fatale que viu fora de qualsevol convenció social, li serveix per a mostrar la decadència de la vella burgesia centreeuropea, esdevinguda un espectre que espera la seva desaparició cínicament lliurada a tots els vicis i a l'autodestrucció més absoluta. L'estil literari de Krleža, d'un barroquisme que molts crítics han elogiat, em sembla una arma de doble tall: la línia que separa la mestria d'autors com Proust o Schulz de la simple pirotècnia és molt fina, i de vegades no estic segur que Krleža camini per la banda correcta (també pot ser un problema estrictament personal, jo que m'he anat convertint en un lector de substantius).

Per als croates, Krleža és el literat fundador de la consciència nacional, però per a la resta d'europeus la seva importància rau segurament en haver incardinat una literatura minoritària com la croata en l'esperit de l'època, en haver-hi introduït els corrents artístics que estaven sorgint a les capitals europees i haver-li donat veu en els principals debats. Les comparacions amb Thomas Mann són inevitables: com l'alemany, Krleža és procliu a les digressions assagístiques, i els debats entre Latinovicz i Kyriales recorden als de Settembrini i Naphta a La muntanya màgica, publicada un any després. Molts han comparat la seva novel·la genealògica Els Glembaj (Gospoda Glembajevi, 1928) amb Els Buddenbrook (i amb altres obres sobre el declivi de famílies burgeses europees, tals com Els Thibault, de Roger Martin du Gard, Decadència, de Gorky o Els germans Golovlev, de M. I. Saltykov Shchedrin). Els interessats poden fer-se una idea de la importància d'aquesta novel·la a l'estudi d'Ivo Vidan Krleža's Glembay Cycle in its European Context (Cross Currents 1, 1982, 125-206).

Donald G. Daviau, expert en literatura austríaca del tombant de segle i un dels acadèmics que més esforç ha dedicat a divulgar-la a Amèrica (a través de les publicacions de l'editorial Ariadne), sosté en un article que la modernitat europea —definida, segons Daviau, pels aspectes que introdueix Hermann Bahr al seu assaig programàtic Die Moderne— fou disseminada pels països de l'Europa de l'est i pels Balcans des de Viena. La recepció de les noves van tenir lloc en tres fases: el simbolisme hauria arribat al període comprès entre el 1890 i la fi de la Primera Guerra Mundial, l'expressionisme del 1919 al 1928 i el futurisme del 1929 al 1938 (amb variacions depenent del país). Quan li toca el torn a Dalmàcia, Daviau assenyala Krleža com la figura dominant de l'escena literària croata pel seu rol com a fervorós defensor dels principis de la modernitat. La posició que adoptà Krleža davant el llegat austríac fou totalment negativa: rebutjà la mitificació habsbúrgica i formulà una contundent crítica —que Magris arriba a qualificar de «facciosa i unilateral» i «sectària»— que seguí el model del seu admirat Karl Kraus i que atacà, entre d'altres, el kitsch, l'esteticisme buit i la música lleugera. Cal rescatar Krleža de l'oblit.