diumenge, de setembre 21, 2008

La llibertat de premsa a la Segona República. I. El primer bienni

Per als interessats en les conflictives relacions entre premsa i poder a l'Espanya del segle XX resulta inevitable recalar en els treballs de Justino Sinova, professor de Teoria de la Comunicació, periodista i autor de diversos llibres de política i comunicació. Entre les seves publicacions cal destacar un estudi sobre la llibertat de premsa a la Segona República i un sobre la censura durant el primer franquisme (premi Espasa d'assaig).

Dels dos, potser el més interessant a priori és el dedicat a la Segona República, ja que aquest període gaudeix actualment d'una reconstrucció idíl·lica que ha acabat per persuadir a molts de que fou una època de llibertat, justícia i prosperitat sense parió. Doncs bé, Sinova ens mostra com, al menys quant es refereix a la llibertat de premsa —un dels pilars de qualsevol sistema que vulgui dir-se democràtic, no ho oblidem—, això no fou així ni de bon tros. Val la pena fer un recorregut cronològic pels cinc anys escassos que durà el règim i palesar l'evolució de la legislació i de l'aplicació executiva al respecte.

El nou règim s'inicià amb la posada en vigor de la Llei d'Impremta de 1883, elaborada durant la Restauració. La llei era prou liberal en el seu contingut (per exemple, limitava l'arbitrarietat política en requerir d'una sentència judicial per a dur a terme el tancament d'un diari) i no va trobar contestació quan s'establí com a mesura provisional. El problema és que aquesta llei convivia amb una altra que la podia eventualment buidar de contingut: l'Estatut Jurídic del que es dotà el Govern republicà mentre no es promulgués la nova Constitució, que tenia com a darrera disposició l'autorització per a sotmetre la llibertat personal i els drets ciutadans a un «règim de fiscalització governativa» sota determinades condicions:

El Gobierno provisional, a virtud de las razones que justifican la plenitud de su poder, incurriría en verdadero delito si abandonase la República naciente a quienes desde fuertes posiciones seculares y prevalidos de sus medios, pueden dificultar su consolidación. En consecuencia, el Gobierno provisional podrá someter temporalmente los derechos del párrafo cuarto a un régimen de fiscalización gubernativa, de cuyo uso dará asimismo cuenta circunstanciada a las Cortes Constituyentes.

Tot i que el nou règim s'enfrontava a grans reptes, resultava clar que la disposició sisena tenia un redactat prou ambigu com per a permetre l'arbitrarietat del Govern sense que fos possible el sotmetiment real i efectiu a la llei o al Parlament. I Sinova mostra amb nombrosos exemples com així fou: durant el primer bienni, les suspensions i les fortes multes als diaris —principalment els de dreta, però també els d'extrema esquerra— se succeïren sense pausa (i sense intervenció judicial). Aquestes suspensions s'executaven en molts casos sense exposar els motius i sense especificar la durada, el que deixava a les empreses periodístiques en una total indefensió, a la mercè del caprici de l'autoritat competent (el Govern per a la premsa nacional, els governadors civils per a la provincial). El concepte de llibertat de premsa queda retratat molt clarament en aquestes declaracions de Miguel Maura, primer ministre de Governació:

Éste es un régimen de libertad, pero [...] las informaciones tendenciosas o las noticias tergiversadas tendrán una sanción fulminante, porque todo régimen político que nace hay que respetarlo para que se consolide en bien del país.

Jutge i part, el Govern decidia què era «tendenciós», què «tergiversat» i no s'estava de confondre interessadament la legítima crítica al Govern —sovint molt dura— amb l'atac al règim.

El gravíssim problema de la violència, que desbordava el Govern, va convèncer Azaña de que calia una nova norma que els dotés de més mitjans repressius. Així, Azaña va dictar en quaranta-vuit hores la que seria la Llei de Defensa de la República, una llei d'excepció que va ser tramitada d'urgència per evitar el debat amb l'oposició, que no va conèixer el seu contingut fins que es presentà a la cambra per a ser votada el 21 d'octubre de 1931. La llei considerava «actes d'agressió a la República», per exemple, «la difusión de noticias que puedan quebrantar el crédito [del govern, se suposa] o perturbar la paz o el orden público» i també «la apología del régimen monárquico» (és a dir, la seva defensa o lloança pública!), i facultava al Govern, de nou constituït en l'única instància decisòria, per a suspendre els diaris o multar-los durament si la incomplien. Azaña, com Maura, es justificava distingint entre «la verdadera Prensa» —l'afí— i «esos reptiles que circulan por la sombra» —la crítica.

La Constitució republicana, promulgada el 9 de desembre de 1931, reconeixia la llibertat d'expressió d'aquesta manera (article 34):

Toda persona tiene derecho a emitir libremente sus ideas y opiniones, valiéndose de cualquier medio de difusión, sin sujetarse a la previa censura.
En ningún caso podrá recogerse la edición de libros y periódicos sino en virtud de mandamiento de juez competente.
No podrá decretarse la suspensión de ningún periódico, sino por sentencia firme.

Aquesta redacció moderna i liberal, impecable, va quedar en no-res perquè el Govern va aconseguir la pròrroga de la Llei de Defensa de la República, un instrument de poder al que no volien renunciar i que els permetia suspendre els drets individuals sense necessitat de resolució judicial. Azaña va haver de convèncer al seu Consell de la urgència del cas, ja que un cop aprovada la Constitució la Llei de Defensa de la República esdevindria automàticament anticonstitucional, i en una altra ràpida maniobra va aconseguir incloure-la com a llei transitòria de la Constitució un dia abans de la seva aprovació. Casares Quiroga, nou ministre de Governació després de la dimissió de Miguel Maura en desacord pel, al seu entendre, caràcter anticatòlic de la nova Constitució, fou l'encarregat d'aplicar la llei. D'entre les actuacions contra la premsa en aquest període, la més sonada va tenir lloc després de la sanjurjada, quan es van suspendre cent vint-i-set diaris i revistes de dretes als que el Govern no va dubtar en atribuir connivència amb l'intent de cop d'Estat.

Més endavant el Govern elaborà dues lleis que tindrien molta influència en la situació de la premsa: una que suprimia la premsa militar, aquella que deia representar l'opinió de l'exèrcit, i una nova llei d'Ordre Públic. Aquesta darrera començava per considerar que entre els actes que afectaven a l'ordre públic s'havien de comptar els realitzats d'acord amb l'article 34 de la Constitució, és a dir, els teòricament emparats per la llibertat d'expressió. Preveia tres estats d'excepció (de prevenció, d'alarma i de guerra) i per a cadascun establia mesures diferents sobre l'activitat dels diaris, que incloïen l'obligatorietat de presentar en el Ministeri de Governació tres exemplars de l'edició del dia una hora abans de la distribució, el dret a sotmetre a censura prèvia tots els impresos i a la seva recollida i suspensió, a més de severes multes. Com veurem en el proper post, aquesta llei aprovada per l'esquerra fou utilitzada per la dreta contra els mitjans d'esquerra durant el bienni radical-cedista.

Acabo aquestes notes amb una reflexió sobre el protagonista màxim d'aquest bienni. Sinova no oculta la seva antipatia per Manuel Azaña, a qui descriu com un egòlatra superb, demagog i de tics cabdillistes i autoritaris. Val la pena contrastar aquesta imatge amb la de l'audaç home d'estat que ens oferia una obra de la que vam parlar en el passat. Si en l'assaig d'Eduardo García de Enterría Azaña era un liberal reformista que establí el principi fonamental del valor normatiu de la Constitució, Sinova ens mostra com el mateix polític convertí en paper mullat la lletra de la Carta Magna pel que fa a la llibertat de premsa en mantenir vigent la Llei de Defensa de la República, radicalment incompatible en esperit. Dos retrats ben diferents que ajuden a entendre millor a aquest polièdric personatge i el moment històric en que governà.


(cont.)