dissabte, de maig 30, 2009

Les avantguardes txeques. i III. Abeceda

Un cop extingida la flama del cubisme, el moviment artístic que es va imposar a la Txecoslovàquia d'entreguerres fou el surrealisme. De fet, el país ja comptava amb un moviment autòcton que s'hi anticipà en molts aspectes: l'anomenat poetisme, propugnat pel grup Devětsil fundat el 1920 a Praga i format pel teòric Karel Teige, els poetes Vítězslav Nezval i Jaroslav Seifert, els pintors Jindřich Štyrský i Toyen (pseudònim de Marie Cerminova) i el filòleg Roman Jakobson, entre d'altres. El poetisme situava la poesia al cim de les arts, es definia en contraposició a l'utilitarisme del constructivisme i proposava l'experimentació amb el llenguatge, tot cercant l'alliberament de la paraula de la cotilla del significat referencial, les regles gramaticals i la representació visual. Aquesta cerca d'una «poesia pura» els dugué a interessar-se pels mitjans visuals i sobretot, pel cinema. El grup Devětsil va publicar algunes antologies i van editar un grapat de revistes —ReD, Disk, Pásmo— en les que desenvoluparen el concepte de «poesia visual» i experimentaren amb el fotomuntatge, el collage i la tipografia. També feren incursions en la il·lustració de cobertes de llibres, de les que se'n pot admirar una bona mostra en aquesta excel·lent web. El grup va estar sempre en contacte amb el que es coïa a Europa gràcies a constants viatges a París, i va contribuir a difondre els nous estils a Txecoslovàquia a través de les seves revistes o de xerrades d'autors (per exemple, Teige va convidar Marinetti el desembre de 1921). Ben aviat van interessar-se pel surrealisme —Teige va utilitzar el terme «surrealisme» en un assaig de 1923 on introduïa l'obra de Man Ray, que en aquell moment era considerat un artista dadà, i el dramaturg Jindřich Honzl va representar Les mamelles de Tirésias d'Apollinaire a Praga el 1926—, però no fou fins el 1935 quan Breton i Éluard visitaren Praga convidats per Nezval. La Galeria Mánes havia organitzat el 1932 la major exposició surrealista duta a terme fora de França, amb obres de Dalí, Ernst, Arp, Giacometti, De Chirico, Klee, Masson, Miró i Tanguy, i uns mesos abans de la visita dels surrealistes francesos, la mateixa galeria havia muntat la primera exposició del Grup Surrealista de Txecoslovàquia, amb obres de Štyrský, Toyen i Vincent Makovský.

Els surrealistes francesos a Praga el 1935: André Breton,
Jacqueline Breton, Karel Teige, Jindřich Štyrský, Toyen, Paul Éluard.


La creixent politització del surrealisme francès, que acabà per convertir-se en un dels braços culturals del comunisme, va enfrontar Teige i Nezval. Mentre el primer defensava l'autonomia de l'art, el poeta el considerava una arma més de la lluita de classes i el supeditava a l'estratègia revolucionària. Les seves visions sobre els processos polítics —i més després de les purgues de Stalin— també diferien, i el grup va acabar per dissoldre's el 1936. Després de la instauració d'un règim comunista a Txecoslovàquia a la fi de la Segona Guerra Mundial, alguns membres com Štyrský i Toyen van emigrar a França, Nezval esdevingué el poeta oficial del nou règim i Teige fou bandejat. Karel Teige va morir l'any 1951 d'un atac de cor després de patir una ferotge campanya en què se l'acusava de «trotskista degenerat»; els seus papers foren destruïts per la policia secreta i les seves obres proscrites durant dècades. Com succeí amb la fotografia d'avantguarda, també la figura de Karel Teige i el surrealisme txec han estat redescoberts recentment: s'han organitzat exposicions (I, II), s'ha publicat una biografia de Teige i als Estats Units han començat a escriure's tesis doctorals sobre el grup o els seus membres (I, II).


D'entre tot el llegat del grup Devětsil, vull parlar només d'una obra, que molts consideren el cim de la seva producció artística: el llibre Abeceda, del que en foren responsables Vítězslav Nezval, Karel Teige i Milča Mayerová. Abeceda («alfabet» en txec) és un compendi de poesia experimental, dança moderna, fotomuntatge i tipografia. Tot i que el resultat prové de l'esforç combinat dels tres coautors, el cert és que Abeceda fou concebut en successives etapes. Primer va venir el poema, escrit per Nezval a finals de 1922 i publicat un any després. Amb els seus vint-i-quatre quartets, Nezval, que en aquell temps tot just començava la seva carrera com a escriptor, pretenia focalitzar l'atenció en els constituents de tota expressió escrita: les lletres. Els motius als que es fa referència al poema —cowboys, clowns, la Torre Eiffel, obrers industrials i captaires— són els que empraran repetidament els membres de Devětsil. El nou món sorgit de les runes de la Primera Guerra Mundial requeria, d'acord amb aquests avantguardistes, un art nou, un nou començament, en el que la reformulació de l'alfabet no podia ser millor punt de partida.

Si bé la poetització de l'abecedari comptava amb precedents (alguns tan poc artístics com les rimes que s'ensenyen a les llars d'infants), el cert és que Abeceda sí que és el primer intent de coreografiar-lo. La ballarina Milča Mayerová va preparar una pantomima per acompanyar la recitació del poema en una vetllada dedicada als escrits de Nezval que va tenir lloc l'abril de 1926. La coreografia comptava amb una postura per cada línia del poema, tot i que es conserven fotografies només d'aquells moviments que es referien directament a les lletres (normalment el primer vers del quartet). És important notar que la representació de Mayerová no tenia per objecte imitar les lletres, sinó entaular un diàleg amb elles, de forma que el seu cos es convertia en un mitjà per assolir l'objectiu de Nezval de crear una «poesia visual». De fet, aquests recursos expressius formaven part de l'educació de Mayerová, alumna del coreògraf alemany Rudolf Laban, creador d'una notació per a la dança que ell anomenava l'«alfabet del moviment». En declaracions a un diari txec el 1925, Mayerová, citant el seu mentor, afirmava: «la dança és una lletra escrita a l'espai, una lletra que no pot ser llegida en paraules, però que està gravada directament a les ànimes d'aquells que estan veient-la». Les fotografies que finalment van formar part del llibre, a càrrec del fotògraf Karel Paspa, no van ser preses a les representacions públiques amb Nezval, com sembla desprendre's dels diferents escenaris i vestuari que s'hi veuen.


En darrer lloc, els moderns ideogrames creats per Karel Teige s'integren d'una forma molt elegant amb les postures de Mayerová: de vegades la fotografia de la ballarina està inserida totalment en la lletra, d'altres aquesta està situada en una cantonada de la imatge... no hi ha dues composicions iguals. El tipus de font creada per Teige és deutora dels avenços dels constructivistes russos i dels desenvolupaments de la Bauhaus.

Abeceda sortí a la venda el desembre de 1926 amb una tirada de 2000 exemplars, publicat per l'editorial de l'avi de Milča Mayerová, J. Otto Ltd., una empresa molt allunyada de l'avantguarda. Tot i que el llibre no va tenir cap impacte immediat i caigué ràpidament en l'oblit, avui dia és una cotitzada peça de col·leccionista que encara pot trobar-se en alguns antiquaris. La versió que jo posseeixo és una modesta edició facsímil del Departament de Llengües Eslaves de la Universitat de Michigan, que ha mantingut el format del llibre original (dimensions, distribució, tipografia) i s'ha limitat a traduir els poemes de Nezval a l'anglès i a afegir un breu estudi crític de Matthew S. Witkovsky, en el que m'he basat per a escriure aquesta entrada. Witkovsky, actual cap del Departament de Fotografia de l'Art Institute of Chicago, es doctorà amb una tesi sobre el grup Devětsil i és, a més, autor d'un article sobre la gestació d'Abeceda i el seu impacte posterior: Staging Language: Milča Mayerová and the Czech Book Alphabet (Art Bulletin, Març 2004, Volum LXXXVI, No. 1, pp. 114-163).

A YouTube s'hi pot trobar un vídeo amb les imatges de tot el llibre i els poemes de Nezval recitats en txec amb una cantarella un tant monòtona.


Com a curiositat final, el grup italià de música electrònica experimental Larsen va editar el 2007 un disc inspirat en Abeceda i titulat homònimament.