L'estratègia d'ETA sota l'òptica de la teoria de jocs (i II)
El capítol més controvertit del llibre és l'epíleg, on Sánchez-Cuenca, un cop analitzades les estratègies d'ETA al llarg de la seva trajectòria, proposa un model de resolució del conflicte basat també en la teoria de jocs. I és polèmic perquè la solució a la que arriba no va complaure a molta gent. El punt de partida és el canvi d'estratègia d'ETA després de la constatació de la derrota en la guerra de desgast: l'aliança amb la resta de nacionalistes per a assolir els seus objectius per altres vies. L'autor s'atreveix a plantejar el contrafàctic de si ETA hauria desaparegut de no haver trobat el suport del PNB, i creu que sí. L'aliança del PNB amb ETA, rubricada en el Pacte d'Estella i la creació de pseudo-institucions al marge de les constitucionalment reconegudes (com ara l'associació municipal Udalbiltza) és considerada per l'autor com un resultat lògic de les alternatives que es presenten al PNB un cop es confronten les seves possibles estratègies i les de l'Estat respecte d'aquest afer. En aquell diagrama (p. 237) Sánchez-Cuenca contraposa dues estratègies per a l'Estat («flexible» vs. «intransigent»; és a dir, que prima o no la derrota d'ETA per damunt de la unitat de l'Estat) i del PNB («moderat» vs. «radical»; que prima o no la derrota d'ETA per damunt de les seves reivindicacions nacionalistes). En aquest joc, faci el que faci l'Estat al PNB li convé adoptar una posició radical (pp. 230-42), així que l'autor considera que és l'Estat qui ha de moure fitxa i oferir al PNB garanties de l'acceptació d'un referèndum per a l'autodeterminació del País Basc sota unes condicions molt clares: 1) que la violència hagi efectivament acabat i ETA hagi desaparegut, 2) que la formulació de la pregunta sigui clara, i 3) que els resultats siguin clars en favor de la independència, amb una majoria superior al 50% (suggereix una de dos terços) per a que sigui acceptada. Sánchez-Cuenca considera que això incentivaria al PNB a lluitar activament contra ETA. Deixant de banda la immoralitat que suposa que un partit que es denomina a si mateix democràtic no trobi motius entre els seus principis ideològics per a col·laborar activament en la derrota d'una banda terrorista, el model de Sánchez-Cuenca —que com ell mateix explica, neix de la voluntat de superar «el actual statu quo, en el que ETA no se rinde, el PNV no colabora adecuadamente en la lucha antiterrorista, y el Gobierno no accede a las demandas de independencia» (p. 240)— presenta alguns problemes que convé posar de manifest. El primer, seguint un cop més la crítica de David Teira, la incongruència que suposa fer que «el Estado deje de operar como un agente autointeresado y empiece a razonar en términos exclusivamente democráticos. Parece, en efecto, que el pacto se proponga para resolver un problema de credibilidad unilateral (la desconfianza del PNV ante el Estado), y no bilateral». D'altra banda, s'ha de demostrar que la fi de la violència és un objectiu molt més important per a l'Estat que no pas la defensa de la unitat territorial (o simplement, de la legalitat vigent). Aquesta qüestió no és cap fotesa: com afirma en una altra part del llibre, «Si ETA no consiguiera nunca matar a más de dos o tres personas al año y no tuviera expectativa de mejorar su capacidad destructiva, el Estado podría estar mejor resistiendo los ataques de ETA hasta el final de los tiempos que retirándose de la guerra de desgaste» (p. 89, nota al peu), tal i com ha succeït amb els GRAPO. Pel suport popular que lamentablement encara gaudeix ETA és difícil imaginar-se una grapització de la banda, però també es pot argüir que part d'aquest suport prové de la tibiesa amb què ha estat tractada pels poders públics del País Basc. És per això que m'agradaria saber com podria influir en l'anàlisi el fet de que al País Basc els nacionalistes hagin estat desallotjats del poder, el que evidentment afecta al paper del PNB en el conflicte. En relació amb això, cal preguntar-se si l'Estat té alguna estratègia que pugui fer canviar la posició del PNB, el plantejament d'un joc en què el que estigui en disputa no sigui la fi d'ETA vs. la sobirania sinó quelcom de diferent. Si en aquell moment potser tenia poc sentit, ara que el PNB ha perdut el poder potser sí que torna a cobrar rellevància.
ETA contra el Estado fou publicat l'any 2001, així que em va semblar interessant esbrinar com analitzava Sánchez-Cuenca els esdeveniments posteriors i molt especialment la treva d’ETA de 2006 i la negociació amb el govern Zapatero. Sánchez-Cuenca escriu regularment al diari El País, així que vaig acudir a l'hemeroteca. Llegint els seus articles d'aquest període, crida l'atenció com la seva postura difereix radicalment amb el que sosté en el llibre, sense que quedi justificat perquè la nova situació invalida les conclusions a què arribava en el seu estudi. Dóna la impressió que la seva afinitat ideològica al PSOE i una antipatia —per dir-ho suaument— vers el Partit Popular esbiaixen la seva anàlisi.
En primer lloc, no hi ha un rebuig en considerar de nou a ETA un interlocutor d'igual a igual amb l'Estat; ans al contrari: «el Estado no se debilitaba ni legitimaba a ETA accediendo a sentarse con los terroristas». Al llibre ell mateix explicava com aquesta estratègia reafirmava als terroristes en la seva: «más allá de lo oportunistas o miopes que sean que sean los intereses del Gobierno a la hora de buscar encuentros con ETA, esta organización terrorista interpreta dichos encuentros como una señal de que el Estado ha dado el primer paso en un proceso que se inicia con meras conversaciones y desemboca en lo que ETA llama una negociación política en toda regla. […] Los efectos de los contactos resultan negativos en la lucha contra el terrorismo: en el mejor de los casos la guerra de desgaste sigue igual y en el peor se genera un aumento en el corto plazo del nivel de atentados. Visto en términos del problema de información incompleta, los contactos pueden alargar la duración de la guerra de desgaste» (pp. 115-7). El sociòleg argüeix que el 2006 ja no ens trobàvem en una guerra de desgast, però en vista de les actuacions d'ETA durant la treva, em sembla que la tesi anterior seguia essent vàlida. Més xocant resulta veure com a mesura que passa el temps els termes sobre els que ha de tenir lloc la negociació van relaxant-se: així, en un primer moment, el diàleg seria només per a permetre «alguna suerte de arreglo de paz por presos mediante medidas de inserción», més endavant a la magnanimitat respecte de la reinserció de terroristes se li hauria d’afegir «una reforma del Estatuto de Gernika que, por lo demás, demanda una mayoría de los vascos» per acabar acceptant que aquesta reforma no tingui lloc en les institucions legítimes sinó en una Mesa de Partits. En cap moment Sánchez-Cuenca es pregunta si la informació de què disposa el Govern sobre la voluntat dels terroristes de deixar les armes s'adiu amb els fets que va coneixent l'opinió pública o és un pur wishful thinking (ja vaig escriure detalladament sobre aquest punt). Quan les converses semblen entrar en punt mort, Sánchez-Cuenca es lamenta de que sigui el sector dur el que estigui guanyant la batalla en el si d'ETA («Parecía que los moderados llevaban la voz cantante, pero durante el desarrollo del proceso de paz ha habido signos de que la correlación de fuerzas cambiaba en el seno de ETA, de que los spoilers ganaban posiciones frente a los moderados»). Però com és que precisament ell se sorpren d'això? En el seu estudi, en tractar la psicologia organitzativa d'aquesta mena d'organitzacions, explica clarament com sempre prevalen els més durs, degut a la perversa estructura d'incentius que existeix: «Para que un modelo de organización tan centralizado funcione, es preciso que la dirección tenga la capacidad de suprimir posibles críticas internas. El aislamiento de una organización clandestina como ETAm se produce sobre todo a través de un curioso mecanismo de selección de dirigentes: sólo llegan a la cúpula aquellos que están de acuerdo con el mantenimiento de la guerra de desgaste, es decir, los que consideran que ETA no debe retirarse. Son los duros, los que tienen un alto umbral de resistencia, los que sistemáticamente tienen la responsabilidad de elegir entre retirarse o no retirarse, dado que los blandos, los que tienen un umbral bajo de resistencia, o se salen de la organización, o se callan sabiendo que su protesta será reprimida por la dirección. […] La perversión del modelo organizativo de ETA es que garantiza la permanencia de los duros al frente de la organización» (p. 163). Aquesta era una possibilitat molt plausible amb què s'hauria d'haver comptat d’entrada. L'atemptat de la T-4 cerca forçar concessions de l'Estat «presionando del modo que mejor conoce, mediante un bombazo» (tot i que possiblement en aquest cas no es buscaven víctimes mortals), una tàctica ja utilitzada en altres ocasions. Un cop evidenciada la impossibilitat de continuar les negociacions per causa de les dues víctimes, Sánchez-Cuenca acaba reclamant una secessió dins la organització: «Puesto que el Estado no puede considerar una reedición del proceso de paz con la ETA actual, la única salida que les queda a quienes disienten de la vuelta al asesinato es el abandono de la organización terrorista». Però aquest voluntarisme casa poc amb una anàlisi realista: tornant al seu estudi, allà vèiem com les organitzacions terroristes es caracteritzen per «el intento de supersión simultánea de la voz y de la salida. Se silencian las protestas y se castiga al traidor que abandona. Hay multitud de ejemplos que muestran que ETAm no admite la crítica interna» (p. 170). Un cop el procés està definitivament trencat i ETA torna als assassinats, l'autor considera la ruptura de la treva com la prova de que el Govern no va negociar políticament, però això és un non sequitur inacceptable: l'únic que es pot afirmar amb seguretat és que el Govern no va concedir tot el que els terroristes reclamaven. Sánchez-Cuenca no entén quina mena d'interpretació va poder fer ETA del pas donat per l'Estat: «Debido a la ausencia de asesinatos durante varios años, ETA no tenían motivos para entender que el ofrecimiento del Estado era fruto de la presión terrorista». No dóna cap explicació de les causes d'aquest fracàs («Las cosas no han salido bien, por motivos que quizá sea demasiado prematuro precisar ahora»), però jo segueixo pensant que la resposta es pot trobar al seu llibre, i que és la particular psicologia dels etarres i la seva manera d'analitzar els senyals que li arriben de l'exterior. O potser es deu a que la situació en la que es troba ETA ara és la que caracteritza al joc de la subhasta d'un dòlar —un joc emparentat amb la guerra de desgast, però dominat per la irracionalitat i en el que lamentablement no existeix cap equilibri— i ha arribat un punt en el que ha anat massa lluny per a poder retirar-se. En qualsevol cas si, com creu Sánchez-Cuenca, «cuando las fuerzas políticas vuelvan a unirse, incluyendo a los nacionalistas, ETA lo tendrá todo perdido», no tenim més remei que preguntar-nos qui va abandonar aquesta estratègia i què n'hem tret, tots plegats.
Malgrat les objeccions que se'n puguin fer, no deixa de ser una anàlisi molt valuosa.
ETA contra el Estado fou publicat l'any 2001, així que em va semblar interessant esbrinar com analitzava Sánchez-Cuenca els esdeveniments posteriors i molt especialment la treva d’ETA de 2006 i la negociació amb el govern Zapatero. Sánchez-Cuenca escriu regularment al diari El País, així que vaig acudir a l'hemeroteca. Llegint els seus articles d'aquest període, crida l'atenció com la seva postura difereix radicalment amb el que sosté en el llibre, sense que quedi justificat perquè la nova situació invalida les conclusions a què arribava en el seu estudi. Dóna la impressió que la seva afinitat ideològica al PSOE i una antipatia —per dir-ho suaument— vers el Partit Popular esbiaixen la seva anàlisi.
En primer lloc, no hi ha un rebuig en considerar de nou a ETA un interlocutor d'igual a igual amb l'Estat; ans al contrari: «el Estado no se debilitaba ni legitimaba a ETA accediendo a sentarse con los terroristas». Al llibre ell mateix explicava com aquesta estratègia reafirmava als terroristes en la seva: «más allá de lo oportunistas o miopes que sean que sean los intereses del Gobierno a la hora de buscar encuentros con ETA, esta organización terrorista interpreta dichos encuentros como una señal de que el Estado ha dado el primer paso en un proceso que se inicia con meras conversaciones y desemboca en lo que ETA llama una negociación política en toda regla. […] Los efectos de los contactos resultan negativos en la lucha contra el terrorismo: en el mejor de los casos la guerra de desgaste sigue igual y en el peor se genera un aumento en el corto plazo del nivel de atentados. Visto en términos del problema de información incompleta, los contactos pueden alargar la duración de la guerra de desgaste» (pp. 115-7). El sociòleg argüeix que el 2006 ja no ens trobàvem en una guerra de desgast, però en vista de les actuacions d'ETA durant la treva, em sembla que la tesi anterior seguia essent vàlida. Més xocant resulta veure com a mesura que passa el temps els termes sobre els que ha de tenir lloc la negociació van relaxant-se: així, en un primer moment, el diàleg seria només per a permetre «alguna suerte de arreglo de paz por presos mediante medidas de inserción», més endavant a la magnanimitat respecte de la reinserció de terroristes se li hauria d’afegir «una reforma del Estatuto de Gernika que, por lo demás, demanda una mayoría de los vascos» per acabar acceptant que aquesta reforma no tingui lloc en les institucions legítimes sinó en una Mesa de Partits. En cap moment Sánchez-Cuenca es pregunta si la informació de què disposa el Govern sobre la voluntat dels terroristes de deixar les armes s'adiu amb els fets que va coneixent l'opinió pública o és un pur wishful thinking (ja vaig escriure detalladament sobre aquest punt). Quan les converses semblen entrar en punt mort, Sánchez-Cuenca es lamenta de que sigui el sector dur el que estigui guanyant la batalla en el si d'ETA («Parecía que los moderados llevaban la voz cantante, pero durante el desarrollo del proceso de paz ha habido signos de que la correlación de fuerzas cambiaba en el seno de ETA, de que los spoilers ganaban posiciones frente a los moderados»). Però com és que precisament ell se sorpren d'això? En el seu estudi, en tractar la psicologia organitzativa d'aquesta mena d'organitzacions, explica clarament com sempre prevalen els més durs, degut a la perversa estructura d'incentius que existeix: «Para que un modelo de organización tan centralizado funcione, es preciso que la dirección tenga la capacidad de suprimir posibles críticas internas. El aislamiento de una organización clandestina como ETAm se produce sobre todo a través de un curioso mecanismo de selección de dirigentes: sólo llegan a la cúpula aquellos que están de acuerdo con el mantenimiento de la guerra de desgaste, es decir, los que consideran que ETA no debe retirarse. Son los duros, los que tienen un alto umbral de resistencia, los que sistemáticamente tienen la responsabilidad de elegir entre retirarse o no retirarse, dado que los blandos, los que tienen un umbral bajo de resistencia, o se salen de la organización, o se callan sabiendo que su protesta será reprimida por la dirección. […] La perversión del modelo organizativo de ETA es que garantiza la permanencia de los duros al frente de la organización» (p. 163). Aquesta era una possibilitat molt plausible amb què s'hauria d'haver comptat d’entrada. L'atemptat de la T-4 cerca forçar concessions de l'Estat «presionando del modo que mejor conoce, mediante un bombazo» (tot i que possiblement en aquest cas no es buscaven víctimes mortals), una tàctica ja utilitzada en altres ocasions. Un cop evidenciada la impossibilitat de continuar les negociacions per causa de les dues víctimes, Sánchez-Cuenca acaba reclamant una secessió dins la organització: «Puesto que el Estado no puede considerar una reedición del proceso de paz con la ETA actual, la única salida que les queda a quienes disienten de la vuelta al asesinato es el abandono de la organización terrorista». Però aquest voluntarisme casa poc amb una anàlisi realista: tornant al seu estudi, allà vèiem com les organitzacions terroristes es caracteritzen per «el intento de supersión simultánea de la voz y de la salida. Se silencian las protestas y se castiga al traidor que abandona. Hay multitud de ejemplos que muestran que ETAm no admite la crítica interna» (p. 170). Un cop el procés està definitivament trencat i ETA torna als assassinats, l'autor considera la ruptura de la treva com la prova de que el Govern no va negociar políticament, però això és un non sequitur inacceptable: l'únic que es pot afirmar amb seguretat és que el Govern no va concedir tot el que els terroristes reclamaven. Sánchez-Cuenca no entén quina mena d'interpretació va poder fer ETA del pas donat per l'Estat: «Debido a la ausencia de asesinatos durante varios años, ETA no tenían motivos para entender que el ofrecimiento del Estado era fruto de la presión terrorista». No dóna cap explicació de les causes d'aquest fracàs («Las cosas no han salido bien, por motivos que quizá sea demasiado prematuro precisar ahora»), però jo segueixo pensant que la resposta es pot trobar al seu llibre, i que és la particular psicologia dels etarres i la seva manera d'analitzar els senyals que li arriben de l'exterior. O potser es deu a que la situació en la que es troba ETA ara és la que caracteritza al joc de la subhasta d'un dòlar —un joc emparentat amb la guerra de desgast, però dominat per la irracionalitat i en el que lamentablement no existeix cap equilibri— i ha arribat un punt en el que ha anat massa lluny per a poder retirar-se. En qualsevol cas si, com creu Sánchez-Cuenca, «cuando las fuerzas políticas vuelvan a unirse, incluyendo a los nacionalistas, ETA lo tendrá todo perdido», no tenim més remei que preguntar-nos qui va abandonar aquesta estratègia i què n'hem tret, tots plegats.
Malgrat les objeccions que se'n puguin fer, no deixa de ser una anàlisi molt valuosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada